Article a revista d’arquitectura del Cabanyal (també en anglès)
Arran de mar, perquè en són fills, a tocar de València, que els ha fet barri, s’estenen els carrers llarguíssims, les casetes baixes, les combinacions infinites de formes i colors que configuren un tros de ciutat amb veu pròpia al món: és el Cabanyal, l’espai per a la lliure expressió de la creativitat popular, el somriure arquitectònic fet Modernisme desinhibit i lluminós.
La ciutat de València va néixer i es va definir amb el seu riu, aquest Túria domesticat i exsangüe que les cròniques no tan antigues descriuen poderós. El mar, en tot cas, li quedava lluny. Els anys, el transport públic,
les ordenances i els ediicis que l’han anada expandint han mig diluït la distància que, ins ben entrat el segle XIX (i el XX també), separava l’urbs orgullosa del poble de pescadors que s’allargassava a tocar de les onades i que la ciutat en creixement va acabar d’engolir el 1897, després d’un referèndum.
Veure el documentArran de mar, perquè en són fills, a tocar de València, que els ha fet barri, s’estenen els carrers llarguíssims, les casetes baixes, les combinacions infinites de formes i colors que configuren un tros de ciutat amb veu pròpia al món: és el Cabanyal, l’espai per a la lliure expressió de la creativitat popular, el somriure arquitectònic fet Modernisme desinhibit i lluminós.
La ciutat de València va néixer i es va definir amb el seu riu, aquest Túria domesticat i exsangüe que les cròniques no tan antigues descriuen poderós. El mar, en tot cas, li quedava lluny. Els anys, el transport públic,
les ordenances i els ediicis que l’han anada expandint han mig diluït la distància que, ins ben entrat el segle XIX (i el XX també), separava l’urbs orgullosa del poble de pescadors que s’allargassava a tocar de les onades i que la ciutat en creixement va acabar d’engolir el 1897, després d’un referèndum.
Leer el artículoFrom the sea of which they are the offspring and a stone’s throw from the heart of Valencia, the city which has engulfed them, extend the long streets, low-slung houses and infinite combination of shapes and colours that together make up a slice of the city with its own proud voice: El Cabanyal. A place for the free expression of people’s creativity, an architectural smile summed up in an uninhibited and light-filled Modernisme.
Valencia grew around its river, the now tamed and bloodless Túria, which tales of yore described as powerful. In any event, the sea was far off. Over the years, building expansion, civic norms and a spreading public transport network have gradually erased the distance that separated the proud city from the sprawling waterfront fishing village until well into the 19th (and even 20th) century. Finally, it was swallowed by the growing city in 1897.