Cerca:

Mitjà:

Any:

El primer Congrés Internacional de la Ceràmica Nolla, celebrat a Meliana, exigeix la protecció “d’un mosaic únic”

Barberá reivindica per a Moscou i París el que vol destruir al Cabanyal

2015-04-13Publicat per:
Diminuts i de múltiples colors i geometries. I molt resistents. Així són els mosaics de l’antiga fàbrica Nolla, fundada el 1860 a Meliana, l’Horta, per Miquel Nolla, rebesavi de l’alcaldessa de València. Un gres que fascinà la burgesia de l’època, influïda per les corrents higienistes i modernistes. “És un producte que destaca per la bellesa, el disseny i l’alta qualitat”, reivindicà Barberá Nolla el solar familiar durant la inauguració dimecres passat del primer congrés internacional sobre aquest tipus de ceràmica.

“És entranyable i dolç escoltar el meu cognom en coses bones”, subratllà abans de fer el llistat de llocs insignes amb mostres de gres Nolla: el metro de París, la catedral de Buenos Aires, el Kremlim o la casa Batlló de Barcelona. I el Palau de l’Exposició de València, l’edifici de Correus o el despatx de la pròpia alcaldessa, “en una edició especial, no industrial, per a salons nobles”. També la burgesia valenciana de la segona meitat del XIX encatifà els seus palauets amb Nolla. “Semblen catifes perses!”, aclamà l’alcaldessa durant un discurs de moltes satisfaccions i calculats oblits.

Primer oblit

Les rajoles de Nolla arribaren més enllà de l’Eixample burgés. De fet, hi ha bona mostra d’aquell mosaic al Cabanyal, el barri de pescadors assolat en aquell temps pels incendis i que començava a refer-se amb materials més sòlids que incloïen la ceràmica fabricada a Manises, La Ceramo i també a Meliana. Aquesta darrera era tan cara que els propietaris, davant la impossibilitat d’adquirir grans quantitats, la col·locaven en les façanes com a signe de distinció. Hi ha exemples exteriors de Nolla al número 140 del carrer de la Reina, una de les 1.651 vivendes amenaçades per la prolongació de Blasco Ibáñez fins la mar, un projecte molt personal de la primera edil. Aquella vivenda és propietat d’Angelita Danza i fou edificada en 1930, quan la fàbrica havia perdut presència i estava dirigida per un altre Miquel Nolla, en aquest cas l’avi de l’alcaldessa. I als interiors hi ha mostres en certes cases de Pare Lluís Navarro o al col·legi Santiago Apòstol, a Escalante.

“En aquest moment no, gràcies”, va ser la resposta de Barberá a l’intent de plantejar-li el contrasentit de defensar el mosaic Nolla a Moscou o París i tanmateix voler destruir-lo al Cabanyal. Un extrem que lamentà Jaume Coll, director del Museu Nacional de Ceràmica González Martí i un dels organitzadors del congrés. “El Cabanyal és un lloc únic, com l’Havana Vella; és absurd voler assolar-lo per un projecte megalòman”, criticà a preguntes de La Veu. A més, el Museu Nacional de Ceràmica va ser una de les cinc entitats que envià els informes que permeteren al Ministeri de Cultura paralitzar el pla al desembre de 2009 en considerar-lo un espoli del patrimoni espanyol. En eixe sentit, Coll destacà “la densitat i qualitat del mosaic popular i naïf”, que converteix l’antic poble mariner “en un museu a l’aire lliure”. “Hi havia 400 edificis d’interès catalogats i quan entràvem a alguns, l’ànima et queia als peus”, reconeix Coll, qui no vol “ni pensar com serà actualment l’estat de conservació”.

Però no va ser aquesta l’única veu crítica. La pròpia cosina de l’alcaldessa, Ana Magraner, present al congrés, declarà a La Veu l’oposició al pla. “No sols la ceràmica, també l’entramat!”, es referí així a la quadrícula de carrers paral·lels a la mar edificats sobre el solar de les antigues barraques i que va merèixer la catalogació de BIC (Bé d’Interès Cultural) el 1993. Magraner va marcar distàncies amb les decisions de la cosina: “Ella és la neta del net del fundador. I jo la besnéta de la neta”. I per si no quedava clar: “La veritat és que no parlem molt. Des que és alcaldessa està molt ocupada”.

Segon oblit

“Els valencians sempre ens hem caracteritzat per eixir a l’exterior. Miquel Nolla fou exponent d’eixa voluntat valenciana per trencar fronteres”, explicà Barberá. Però Miquel Nolla no era valencià, sinó català, de Reus, i s’instal·là a València després de casar-se amb Joana Sagrera, hereva d’un important magatzem de teixits. Un oblit recurrent, l’ascendència catalana, sempre que Barberá parla del cognom Nolla. “Era pioner i avançat a la seua època” prosseguí la regidora tot destacant com el rebesavi desbancà els anglesos del mercat de la rajola i creà al 1865 un empori fabril que ocupà 500 treballadors.

Un emprenedor que visqué per al seu negoci i que tampoc no dubtà en tancar al manicomi la seua dona quan veié perillar la propietat dels terrenys. El cas traspassà el fet domèstic i es convertí en un agre debat entre els psiquiatres de l’època. Fins i tot els principals alienistes francesos s’ocuparen del denominat “affaire Sagrera”. L’estudi “Les cartes ‘boges’ de Joana Sagrera”, de Marta Cuñat, professora de la Universitat de València, demostra com la veritable avançada al seu temps era la dona de Nolla, qui volia separar-se de Miquel, a qui temia pel seu caràcter agressiu. “Només el soroll dels seus tacons em fa tremolar”, confessà a un nebot. A més, Sagrera era loquaç, llegia novel·les i no respectava els models de cortesia femenins de la societat benestant. Tot un escàndol per a l’època. Finalment, la salut mental de Sagrera fou reconeguda pels tribunals, però no pogué tornar a viure amb els fills pels impediments de Miquel Nolla.

Impetuós, ambiciós i irascible. Però també paternalista i involucrat amb els obrers, al quals incentivava amb beneficis de la pròpia empresa o regalava cases als meus longeus. Unes pràctiques de bona salut laboral que fins i tot foren premiades internacionalment. Així era Miquel Nolla, a qui se’l considera un visionari comercial, ja que convertí la vella alqueria desamortitzada en una gran escaparata, una mena de showrom per on passaren membres de famílies imperials como els Romanov i els Hohenzollern. O el general Primo i els reis Amadeu de Saboia i Alfons XII.

Unes personalitats que deixaren la firma al llibre d’honor de la fàbrica i que Barberá dimecres rescatà joiosa. En concret una dedicatòria del poeta Vicente Querol amb la qual confessà sentir-se “especialment” orgullosa i reconeguda: “Nolla feu com Déu, s’ha de perdonar el sacríleg del concepte: creà mil coses de la pols i veié que eren bones”. Una apologia de la polvorització que val tant per a la ceràmica com per a la història i l’urbanisme. Vocació de demiürg i paraula de Nolla.

<- Volver a Prensa