Cerca:

Mitjà:

Any:

Urbanisme Coent

2014-07-26Publicat per:
El ple de l'Ajuntament de València va aprovar el divendres, 25 de juliol de 2014, sotmetre a informació pública la modificació-adaptació del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del Cabanyal-Canyamelar a l'ordre del Ministeri de Cultura de 2009. I encara que això potser no té cap relació amb la gastronomia, com que ja ens interessarem l'any 1999 per l'urbanisme, ara volem criticar una decisió polèmica que no compartim: la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibàñez fins al mar.

Igual que Charlton Heston, quan interpretava a Moises en l'èpica pel·lícula “The Ten Commandments” (1956), l'alcaldessa de València sembla haver fet qüestió personal això de separar les cases dels poblats marítims, com si fóren les aigues de la Mar Roja, per a prolongar l'avinguda de Blasco Ibàñez a qualsevol preu.

Diuen els experts, que a partir de l'any 1993, el context econòmic expansiu i el nou marc normatiu en matèria urbanística van donar pas a una etapa neodesenvolupista, en la qual la perifèria urbana de la ciutat de València va esdevenir un “banc de proves” per als nous “PAI”, que alterarien considerablement les relacions entre propietaris del sòl, promotors immobiliaris i administració pública. Al remat, amb tot allò va acabar imposant-se un model de creixement ràpid, amb ocupació dels millors sòls agrícoles per a construir unes vivendes que la ciutat, atenent al seu volum de població, no necessitava.

La conseqüència va ser que els grans grups immobiliaris prengueren el control dels nous sòls urbanitzats, per a modificar la tradicional estructura de la propietat. I que el planejament de la ciutat seria regressiu, en tornar al pitjor urbanisme dels anys huitanta: la sobresaturació i hipertròfia dels espais públics (especialment la dels viaris), el predomini del "buit", "l'eclipsi" del parcel·lari, l'edificació aïllada (majoritàriament en torre de gran altura), i en definitiva, la renuncia a qualsevol intent de re-interpretar la ciutat tradicional i a la recuperació dels traçats reticulars.

S'ha de dir ben alt i clar: a València el creixement sempre es produeix a costa de l'horta, malgrat que l'expansió, desmesurada i injustificada, és un atac en tota regla a la bona pràctica del foment de la rehabilitació. I així és com la ciutat de València ha entrat en una dinàmica urbanística auto-destructiva.

Ens preocupa el menyspreu a l'horta, la descarada complicitat dels governants amb interessos privats a costa dels generals, i la pervivència d'ElCabanyal, que és, en la nostra opinió, un irrenunciable tret d'identitat de la ciutat de València amb un gran potencial de futur que no podem deixar perdre.

Ara que sembla haver-se acabat l'època del “los grandes eventos”, ara més que mai, caldria reflexionar críticament sobre els intents d'arrasar El Cabanyal, o sobre la urbanització indiscriminada de l'horta. I al remat, sobre la coentor derivada d'haver renunciat a un pla metropolità, que esgota i destruix el propi entorn, negant el respecte al medi agrícola, al patrimoni, a la trama urbanística, i al comerç de ciutat.

Ara més que mai, toca resistir.
El nostre més sincer reconeixement als veïns i veïnes que viuen resistint en El Cabanyal, perquè la seua dignitat és una raó més per compartir l'interès general de la ciutat.

Com va passar abans amb el Saler (El Saler per al poble) o amb el llit del Túria (El Túria es nostre i el volem verd), València té un repte que marcarà el nostre futur: Salvem El Cabanyal

<- Volver a Prensa