Cerca:

Mitjà:

Any:

El conflicte del Cabanyal mostra la tendència del poder municipal a l'allargament

Allargar

2014-07-14Publicat per:
Quina obsessió a allargar l’avinguda de Blasco Ibáñez de València!

La poden allargar tant com pretenen, però al final es trobaran la mar. Quina en serà la pròxima? Un llarg passadís fins a Eivissa per tal d’acostar els turistes d’una banda a l’altra?

Recorrem al diccionari i la definició del verb allargar ens mostra aspectes que podrien explicar aquesta insistència: “Fer més llarg (quelcom) en l’espai o en el temps afegint-hi alguna cosa, estirant-ho, fent-ho durar”.

Heus ací la qüestió: fer més llarg, fer-ho durar. El partit en el govern municipal de València (o es tracta d’una persona en concret?) pot passar a la història com el dels gestors dels allargaments. La tossuderia del Botànic; ja fa un quant temps la del barri de Velluters; de sempre, el Cabanyal. Ja poden trobar-se enfront la ciutadania, les opinions de prestigi, fins i tot internacionals. No importa. Què o qui guanya amb tot això? Des d’una perspectiva, guanya la resistència i l’organització veïnal. Però també hi comporta un desgast, no ens emborratxem d’idealisme. Des d’una altra, la despesa de la maquinària burocràtica (informes, citacions, recursos) és d’una envergadura èticament reprovable, mentre el discurs polític apel·la a l’estalvi.

No ho sé ara, però fa anys m’informaren que l’aparell jurídic de l’Ajuntament, un grapat d’advocats, estava obligat a recórrer contra tota sentència que anara en contra seu. Poden imaginar la traducció econòmica de tot plegat? L’allargament de contenciosos anys i panys. Tot un temps dedicat a satisfer l’imaginari del (de la) tossut que fa ús d’un servei públic caiga qui caiga. Quant costa seure en una taula i negociar una sortida? Potser unes poques ampolletes d’aigua i, segons el grau de populisme del popular en qüestió, uns quants cacaus; tampoc cal passar-se’n.

Hi ha una desproporció de mitjans en aquests conflictes. D’una banda, la ciutadania, que se les ha d’inventar per a trobar, entre moltes altres coses, diners no sols per a mantindre l’organització reivindicativa, sinó també, i moltes vegades, les conseqüències que se’n deriven, com ara multes o judicis. D’una altra, l’aparell administratiu amb tots els seus recursos a la mà i que, a més, està pagat pels ciutadans; és a dir, que els ciutadans paguen dues voltes el desgavell.

A la llarga (allargament), es veu com la raó acaba donant la raó. El Saler, el llit del Túria, etc. No són precedents per a reflexionar una mica al voltant dels intents d’imposició? Però no, cal allargar-ho. La idea que “ja es cansaran” no s’allunya molt de l’allargament de la tortura: ja es cansarà, confessarà. I no. No sempre és així. Però que l’allargament fa mal a tothom, cap dubte.

<- Volver a Prensa