Cerca:

Mitjà:

Any:

El Cabanyal són paraules

2014-06-04Publicat per:
De l’últim assaig de Lluís Cerveró a les novel•les d’Ibáñez o Mira, passant per certs versos de Sòria o les escenes d’Escalante: el Cabanyal, sempre a la mà de qui escriu
De tant en tant, mon pare em recorda els dies que ell i els seus amics jugaven a futbol enmig del carrer de la Barraca, amb l’entrepà a la mà i sense por de cap cotxe, perquè no n’hi havia, allà. És una narració casolana, oral, distreta, una manera més de contar un barri —o un poble, com s’estimen dir els indígenes— anomenat Cabanyal, que un dia va viure tranquil·lament i modestament la vida, sense plans urbanístics que l’ofegaren. Mon pare no ha escrit encara tot allò. Molts altres, però, sí que ho han fet: una història, una reflexió, un vers o un drama. Hi ha qui ha fet del Cabanyal paraules.

L’últim de la llista és Lluís Cerveró i Martí, que acaba de publicar El Cabanyal, per exemple (1998-2013). Crònica de quinze anys de resistència (3i4), un assaig exhaustiu i incontestable sobre els anys de lluita veïnal contra el projecte faraònic que condemna mig barri a l’enderrocament, entre promeses boiroses de progrés i altres cants de sirena. És l’últim, però no l’únic. Sobre l’antic poble de pescadors de València s’ha escrit molt —tant que el tema donaria, qui sap, per a alguna magna i indigerible tesi doctoral. I és que el Cabanyal, al llarg de la història, sempre ha tingut qui l’escriga.

I des de fa molt. Allà a l’any 1497 apareixia Lo procés de les olives, una obra satírica desenfadada, construïda entre Bernat Fenollar, Joan Moreno, Narcís Vinyols, Baltasar Portell i Jaume Gassull. Era aquest últim qui exclamava, a propòsit de l’augusta salsa de l’allioli: “Quentrels peixcadors es salsa ques usa: (...) Quen lo cabanyal–se fa lexercici / Tenint molt á prop–lo box yl morter / Ab lall y ab les cebes–quey son be mester / Per fer al deu Bachus–de vos sacrifici”. Una aparició sobtada, del poble mariner. Un detall, només, que evidencia la vida a vora mar.

És molt després, però, al segle XIX, que el Cabanyal esdevé discretament emblemàtic. Ja ha passat l’incendi que el destruí a les darreries del XVIII, i ja han passat moltes altres coses, però ni les cases de taulellets modernistes han substituït encara les antigues barraques ni el poble és oficialment part d’una València que veu llunyana. Encara no. Això està per vindre. La literatura, mentrestant, ho reflecteix. Allà tenim les obretes de teatre bilingües d’un Escalante sempre lleuger i popular, com Barraca en lo Cabañal, del 1872, en què s’exclama, amb total transparència: “Hui per manco de dos dinés m’en anaba cap a Valensia en los trastos”. Anar a València des del Poble Nou de la Mar.

Costum ancestral, no debades, parlar de la ciutat com d’allò foraster, que es mantindrà impassible després de l’incendi del 1875 que motivarà les primeres cases d’obra, i, fins i tot, després de la incorporació del poble a la capital, a la fi del xix. La millor fotografia possible d’aquest orgull indígena és un llibre. I es diu Flor de Mayo. Blasco Ibáñez va escriure el 1895 la gran novel·la d’aquell Cabanyal, una història de llenguatge abarrocat, de castellà melós i costumista, de drames i misèria vora mar, d’un Cabanyal encara de barraques i pescadors a la Malva-rosa i pescateres al Mercat Central, d’imprecacions al cel i al sant Crist del Grau. Un poble a punt d’entrar a formar part d’una ciutat que mai no reconeixeria: “¡A burlarse de una fiesta tan Antigua como el mismo Cabañal!... ¡Señor! De Valencia habían de ser, para atreverse a tanto”. De València havien de ser…

Un barri que encara era tossudament poble. Potser per això fóra inevitable que fins i tot en el futbol contradira la capital. Si aquella, a la vora de la séquia de Mestalla, tenia el València, ells tenien el Llevant FC. Precisament, qui en fou el primer president, José Ballester Gozalvo, republicà i exiliat per força, va dedicar un dels fragments més fondos i sentits de la seua gran obra, En el destierro, al seu Cabanyal: “Con gran frecuencia, desde este París en que vivo, mi alma se proyecta ahí, para hacer románticos recorridos por nuestras calles. Y voy desde el antiguo Óvalo, donde creo ver aún el Café Central, descendiendo por la calle Mayor hasta la Iglesia de Santa María del Grao y, por el Corralàs, salgo por la calle de Militares, frente a la Librería de Cot…”. L’etcètera és obligat, tant com el passeig imaginari de Ballester per uns carrers a què mai retornaria, una de les parts més genuïnes i punyents del llibre que va escriure durant la fugida imposada, publicat silenciosament el 1945 a Montpeller i rescatat fa un parell d’anys per l’editorial l’Oronella.


Els més grans del segle xx també van girar els ulls al Cabanyal. Joan Fuster, breument, al seu antropològic País Valenciano, que parlava d’un Marítim amb “personalitat” pròpia, o Vicent Andrés Estellés, en el poc conegut Llibre XVIII del molt conegut Mural del País Valencià, un cant general començat un 1974 amb la mà de Pablo Neruda al muscle, que amaga uns versos dedicats al Cabanyal, amb aquelles vuit lletres com a títol i com a pregària: “Vora la mar, vora la mar diària, / cantant amb veu llunyana de sirena, / vora la mar amb muscles de sirena, / vora la mar amb amor de sirena. / Vora la mar endevines les illes, com navegant o com enamorat. / Creues la nit com la creuava el far. / Vora la mar com una barca nova”. I tan nova.

Abans i després en vingueren d’altres: Enric Sòria en aquell poema escrit, allà als vuitanta, com s’escriu un amor impossible, rabiosament, i titulat “Oda impossible a València”: “quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix, / oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna, / Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu / on la infàmia esdevé arquitectura: / la més grotesca falla del gremi de l’absurd—, /negar-te o menysprear-te / (somiar que et negue o et menyspree) / seria la més baixa manera, / la teua, de ser teu”. I Joan Soriano o Vicent Monzó Expósito, que dedicà bona part de la seua obra al barri, a les seues cases, als seus cantons i carrers. Hi ha també, és clar, la celebradíssima Tranvía a la Malvarrosa de Manuel Vicent, una novel·la que, contràriament al que faria pensar el títol, només tracta el Cabanyal en la perifèria d’una història que passeja molt més els barris de Russafa o de Velluters, o les blancors nuclears del balneari de les Arenes. Vicent guarda algunes paraules, però, per al poble mariner, origen de la prostituta Toñi —“la del Cabanyal”— i de les “tapias y escrombreras con cañizares y almacenes destartalados” que s’observen des del tren que entra a València.

El cas de Joan Francesc Mira és especial. No sabem on acaba València i on comença l’obra de Mira, ni a l’inrevés. La ciutat ha estat per a ell el bressol i la pedrera. El Cabanyal tampoc se n’escapa, com a poble en l’òrbita de la capital, barri mai paït del tot, i així es mostra en moltes de les seues obres, sota el guiatge d’uns personatges per a la memòria. L’august patrici Jesús Oliver, amb vint-i-quatre monedes d’or i molta set a la una del migdia, perdut enmig d’Els treballs perduts, o Teodor Llorens, que “havia d’anar a vestir-se per eixir a la processó de Dijous Sant al Cabanyal”, on “feia de rei Herodes amb túnica de porpra, una corona de llorer d’or al cap i un alfange a la mà”, en el cas de Purgatori. Sense oblidar, novel·la densa i magna com poques, aquella llunyana El desig dels dies, on, de sobte, llueix un “únic tros on encara donen la cara una fila de casetes baixes de reixes verdes i blaves i taulells de manises multicolors fent sanefes i garlandes de flors per tota la façana que encara no és urbana, perquè allà darrere mateix hi havia hagut els carrers de les barraques de mariners, segons he sentit a dir a mon pare, totes cremades d’un mateix colp de vent”.

Obres, totes, que encara no havien vist com el projecte urbanístic dels faraons de la ciutat de València, amb despatxos lluny de la mar, creixia com la bombolla de la rajola i amenaçava la mateixa l’existència del poble que havien escrit. Al capdavall, no podien predir-ho. Ni les barraques ancestrals de Gassull, ni els pescadors d’Escalante i Ibáñez, ni els carrers de Ballester Gozalvo o la mar d’Estellés, tampoc les gents de Fuster o l’hedonisme mediterrani de Vicent, encara menys la quotidianitat de Soriano o de Monzó Expósito, potser sí la ràbia de Sòria o els mites clàssics de Mira. Només una novel·la, publicada ara fa dos anys, afronta plenament la nova realitat del Cabanyal. És El cas Forlati, de Felip Bens: “—Este pareix un bon lloc per a viure, ¿per què hi ha tantes cases abandonades? —Perquè este poble està deixat de la mà de Déu”. Un diàleg sec, implacable, tant o més que la realitat d’un barri que vol tindre qui el continue escrivint, sense angoixes ni amenaces, com esperen encara els xiquets que, com mon pare, juguen a futbol entre carrers mentre es beuen la vida.

<- Volver a Prensa