Cerca:

Mitjà:

Any:

El centenari edifici modernista és un símbol del barri pescador rebel

El Casinet: l’empremta republicana al Cabanyal

2014-02-26Publicat per:
El centenari Casinet del Cabanyal és ara la seu d’un grup de músics joves, però durant el segle passat aquest bell i protegit edifici modernista va ser escenari essencial dels canvis socials de la tortuosa centúria. Lluita obrera, cooperativisme proletari de resistència davant dels cacics, contrabandistes que aprenien esgrima, mítings de Blasco Ibáñez, cau de conspiradors republicans. Un símbol del barri pescador rebel.

Cada dilluns i dijous l’orquestra de la Societat Musical del Casinet assaja a l’ampli saló de l’esplèndid edifici del modernisme clàssic, que dóna als carrers Pintor Ferrandis, Pepe Benlliure i Progrés, al cor del barri marítim.

L’escriptor i cabanyaler d’honor, Vicent Blasco Ibáñez, un dels primers actors d’aquest espai, continua mirant sorrut des d’una foto emmarcada del primer pis. Encara que les belles quinze portes de mig arc d’estil clàssic que envolten la majestuosa casa estan tancades rígidament, dins continua havent-hi vida. Els que interpreten i ensenyen música ací són homes i dones jóvens, hereus d’una tradició que es remunta al principi del segle XX; en concret, a l’any 1909, que es va acabar de construir, igual que una altra icona essencial com la Llotja dels Pescadors.

Al primer pis s’imparteixen classes de música a menuts i a grans, i unes quantes fotos remotes recorden la llarga història d’aquest lloc. Alguna cosa deu tenir aquest edifici protegit si, encara al començament dels anys noranta, la cafeteria, ara tancada, era freqüentada pels progres valencians com una icona llibertària del vell barri lluitador.

El Casinet és exemple de resistència popular als poderosos i un símbol del progressisme de les poblacions marítimes. Malgrat que, com tot el barri, va experimentar la maledicció franquista de la postguerra, va continuar mantenint el pressentiment dels vells republicans que el freqüentaven.

En temps del blasquisme es va anomenar Centre Instructiu Republicà de la Societat dels Pobles de la Mar, i des d’aquests balcons Blasco llançava els seus mítings. Però sobretot va ser seu de la Societat del Progrés Pescador, cooperativa pesquera d’obrers pescadors.

La història d’aquest lloc està marcada per la lluita per la dignitat i la supervivència del barri maltractat. Una història que va des dels temps de les lluites obreres durant els anys 20 fins a la bullícia revolucionària de la República, la resistència a la nit franquista i, al final, la permanència, com un símbol de llibertat, de la centenària Societat Musical dels Pescadors del Cabanyal. Són ells els que mantenen viu l’esperit de l’edifici.

L’orquestra de la Unió de Pescadors: l’últim bastió

“En aquest lloc, l’única cosa que queda de social i de cultural d’abans som nosaltres”, diu la presidenta de la Societat, Mila Parra. “Som una secció del que llavors va ser una societat sense ànim de lucre que promou la música i la cultura”. Blasco estaria content en sentir aquestes paraules, encara que la vella lluita dels proletaris del Progrés Pescador quede lluny.

“El Casinet és un símbol del progressisme valencià, no en general, sinó de la consciència i la solidaritat obreres. És la història de la Societat del Progrés Pescador, una cooperativa que van muntar els proletaris de la mar davant dels abusos dels amos de les barques, de la Marina Auxiliadora, que pagaven malament”, assenyala l’investigador Antonio Sanchis.

“El Casinet m’evoca la permanència, la vida, la font d’alimentació del món obrer”, afig nostàlgic aquest conscienciós cronista, autor de la Historia del Cabanyal, siglo xx y un incierto futuro (Javier Boronat Ed., 2009), crònica indispensable de la memòria del llegendari barri pescador.

I aquesta història es remunta al començament del segle xx, a l’època en què el blasquisme estava en auge i el Casinet, construït per l’arquitecte Juan Bautista Gonsálvez, era una cooperativa d’alimentació per als pescadors que hi podien comprar tot allò que necessitaven per a les barques.

Des del començament va ser un lloc de reunions populars. És l’època de Blasco i dels seus mítings republicans als nombrosos i amplis balcons de l’edifici, ara també cegats. Els temps en què l’escriptor es va posar a viure al xalet de la Malva-rosa i “tots els maçons hi anaven a veure’l en massa”.

Al Casinet, els que s’hi reunien, “els unia l’idioma de la mar”, diu Pep Martorell, compilador de tradició oral a les poblacions marítimes. “Un cau on la gent parlava. Se n’anaven al Casinet a buscar fonts d’informació i a jugar al truc”.


Assaig de la Societat Musical del Casinet. / JESÚS CÍSCAR
Blasco Ibáñez, en la seua incessant lluita per l’ideari republicà i els drets dels obrers, va donar des del principi suport als treballadors rebels del Casinet, igual que va impulsar el Pòsit de Pescadors, institució social l’edifici de la qual fins i tot es manté dret, a les termes Victòria.

“Blasco era un Déu a les poblacions marítimes. Quan va tornar de l’Argentina, ací el van rebre com l’Esperit Sant. Qualsevol cosa que feia era aclamada. I el Casinet va ser un dels seus escenaris preferits”, sosté Sanchis.

El Casinet, durant els anys 30, va rebre el suport del casino republicà d’El Porvenir. El 1933, la Penya Blasco Ibáñez s’instal·la en aquest local. En aquesta seu es duen a terme tot tipus d’activitats benèfiques i socials per pal·liar l’endèmica marginació del barri.

La Societat del Progrés Pescador sorgeix, a principi de segle, “com a conseqüència de les contínues desavinences entre els armadors i els patrons de la Marina Auxiliador i els mariners assalariats, que decideixen independitzar-se i crear una altra societat de pescadors sense barca pròpia, mariners a sou”.

“De la lluita pels drets del treballador i la seua independència naix la Societat, com un símbol d’emancipació obrera a les poblacions marítimes, d’ideologia republicana i amb influències marcadament blasquistes”, escriu la llicenciada en Belles Arts Beatriz Galindo en el seu documentat estudi sobre les societats pesqueres i en què “pretén reivindicar el valor patrimonial, tant material com immaterial, del llegat sociocultural de les dues úniques societats pesqueres de la mar de la ciutat de València, la Marina Auxiliadora i el Progrés Pescador”.

Contraban al Cabanyal

Les àmplies façanes i balconades del Casinet trauen cap a tres carrers emblemàtics del barri, sobretot el llarg carrer del Progrés, que creua el Cabanyal de nord a sud i que ha mantingut el nom revolucionari (no, però, el carrer de la Reina, abans de la dictadura anomenat de la Llibertat). Hi havia a la façana una placa de marbre ovalat que deia: Penya Republicana Federalista. President Vicent Blasco Ibáñez, que va desaparéixer, segons conten els més vells del lloc.

Els estudiosos del Marítim recorden que sempre va ser un lloc de reunió de progressistes. La història d’aquest indret també té caires aventurers, com les classes d’esgrima que s’hi impartien als pescadors en temps del contraban per a poder defendre’s durant les seues singladures per les costes d’Orà o de Tànger.

Els pescadors, contrabandistes per necessitat, que s’embrancaven de vegades en baralles per les costes africanes, necessitaven saber esgrima. Encara als anys quaranta, per a molts el mitjà de vida al Cabanyal era el contraban. El barri s’anomenava “la petita Rússia”. El franquisme tenia tírria a València i, sobretot, a aquest barri que va quedar destrossat en un 25 % durant la Guerra Civil, per no parlar de les riuades devastadores del 1949 i del 1957.

Als anys quaranta, les dues societats rivals, la Marina Auxiliadora i el Progrés Pescador, es van unir en una única confraria de pescadors, que ara llangueix davant de la industrialització creixent del port valencià.

Però el Casinet resisteix gràcies a la seua societat de músics. Una foto immensa en color sépia de Pascual García, el primer mestre de l’orquestra, se situa davant deles petites aules de música. S’hi senten els trombons i els clarinets, s’hi celebren setmanes culturals, s’hi convida les escoles del barri, els professors hi fan concerts didàctics…

Però els músics no estan satisfets del tot. La vella cooperativa, que hui és societat musical, continua reivindicativa. Els socis demanen un auditori per a les cinc bandes que té el Marítim. No comprenen la infrautilització del teatre El Musical, al Canyamelar, que seria òptim per a les bandes, els concerts de les quals serien un rent cultural per al barri, i que espuris interessos immobiliaris volen desunir. O les naus de Heineken, infrautilitzades.

Amb tot, el vell edifici del Casinet, amb els seus cent cinc anys a collibè, continua donant faena. Les quinze portes tancades del local clamen al cel i, no obstant això, arrogant, dreça la seua cúbica mola modernista com un monument a la resistència urbana, enfront dels que volen destrossar la història destruint el barri.

<- Volver a Prensa