Cabanyal-Canyamelar és des de finals del XIX un barri de València, el barri mariner de la ciutat de València (Espanya). Guarda encara el sistema urbà reticular derivat de les barraques, antigues habitatges típics de la zona valenciana.
Fins a 1897, va ser un municipi independent anomenat Poble Nou de la Mar. La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Poble principalment de pescadors, prompte es va convertir en una zona d’interés com a lloc de descans i oci, mostra d’això són un bon nombre d’alqueries que apareixien junt amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el s.XVIII, o la presència de fondes que s’anunciaven en la premsa de l’època. Al llarg del S.XIX la població va créixer de forma paral·lela cap al mar, i en el canvi de segle els estiuejants de València van començar a llogar i comprar les cases de pescadors i obrers portuaris per a l’època de banys, de fet, l’alta burgesia valenciana es construïx luxosos xalets al llarg de la platja des dels Banys de les Arenes (Xalet de Blasco Ibáñez, 1902).
El Cabanyal és el nom com es coneix al conjunt històric que s’estén paral.lel a la costa de la ciutat de València, format pel Canyamelar, prop del Grau, i el Cabanyal-Cap de França, més al nord. Aquest conjunt té el seu origen en l’ocupació irregular de terrenys públics (patrimoni reial) probablement des del mateix moment de la fundació en el segle XIII del nucli de Vilanova del Grau per Jaume I. Es tenen notícies de l’existència d’un grup de barraques al Cabanyal des 1421.
En les següents seccions, extretes dels llibres d’Antonio Sanchis Pallarés, contarem un poc de la història i de la vida social del Cabanyal.
Història del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França (Antonio Sanchís Pallarés)
Els orígens. Un barri de pescadors
Els seus orígens es remunten al segle XIII, quan un grup de pescadors s’assenten en aquesta zona per viure de la pesca amb les seves famílies. Jaume I, molt interessat que creixca l’activitat pesquera, col.laborarà perquè aquests pescadors vagen edificant a la zona, construint petites barraques a primera línia de la platja. Es forma així el Barri de pescadors, que no rebrà fins ben entrat el segle XV el nom de Cabanyal.
Els pescadors comprenen prompte que han d’estar organitzats si volen mantenir un diàleg amb les autoritats, i així es van formant els gremis de pescadors. L’origen del Cabanyal és per tant inconcebible sense el mar, i sense els seus pescadors o mariners, que es dedicaven a una modalitat de pesca d’arrossegament coneguda com la més típica d’aquesta franja litoral.
La coneguda pesca dels bous, popularitzada en els quadres de Sorolla, fa que en el Cabanyal comencin a construir cases dels bous. Aquestes cases tenien dues parts fonamentalment: la barraca o casa en si on habitaven els criats que cuidaven dels bous, i una mena de corral per als animals.
A principis del segle XVIII ja hi ha al Cabanyal prop de dues-centes barraques. I a partir de 1789 es declara que els pescadors hauran de complir amb el tràmit burocràtic per legalitzar la seva situació. És fàcil imaginar la commoció que es produiria en el Cabanyal, on no sabia signar gairebé ningú, per tramitar tota la paperassa i visitar el escribano real fent taula rasa de les seves propietats i demanant una altra vegada el permís per habitar en les seves pròpies cases.
Una altra de les amenaces sempre pendents sobre aquests primers habitants del Cabanyal era el foc. Les barraques eren fràgils i n’hi havia prou la petita espurna escapada d’un fogó per transmetre el foc a totes les barraques en què predominava la palla.
El 21 febrer 1796 es va produir un incendi de les barraques existents en el Cabanyal. No se saben les causes exactes. Aquest dia bufava una tramuntana, com sembla indicar la direcció i la intensitat de les flames en el gravat que un improvisat i anònim artista va dibuixar aquest mateix dia. Va ser una gran desgràcia per a tots els veïns i el record va perdurar durant molt temps en la memòria col.lectiva del Cabanyal.
A mesura que avança la construcció del moll del port, iniciat el 1792, la mar s’allunya cada dia una miqueta i en el seu lloc va naixent una nova terra. A la costa de València, l’onatge va de nord a sud, i arrossega els fons marins cap a Cullera, fins que uns onatges de signe contrari restableixen l’equilibri. Però a aquest procés se li va oposar un mur de contenció artificial: el moll constituïa un fre per a les sorres, que al xocar amb ell anaven sedimentant lentament. Tot aquest aterrament va ser elevant el nivell bàsic del terreny, i l’aigua que inundava el Cabanyal durant els temporals, anava sent continguda per les sorres, i la franja costanera estava cada dia més seca. Davant els sorpresos ulls dels pescadors, s’estenia una platja cada dia més espaiosa.
La Guerra de la Independència va tenir també determinades repercussions en el Cabanyal. El conjunt de la població del Cabanyal i del Grau va fer front a l’exèrcit de Napoleó, encara que no amb excessiva fortuna. Concretament el 26 de desembre de 1811, mentre els pagesos de la propera horta estaven tots emmurallats a l’interior de la ciutat, un nodrit grup de voluntaris defensava el pas del riu, per la part de Natzaret, però van ser delmats per la cavalleria francesa. La línia espanyola va ser embolicada, atropellada i dispersa en l’espai de breus moments. Immediatament, al camí del Grau, l’exèrcit francès va desplegar un dispositiu artiller que li va permetre imposar silenci als focs de la línia espanyola per aquest lloc estratègic i dominar a plaer el llit del Túria en tot el seu curs fins el seu desguàs al mar .
Tots aquests esdeveniments tindrien el seu posterior reflex en la celebració de la Setmana Santa Marinera: quan per fi es va expulsar als francesos, els mariners els van prendre els uniformes de granaders, que després exhibirien amb orgull a les processons.
L’any 1814 el Cabanyal ja comptava amb 1.515 habitants. La majoria eren pescadors. En total, 1.501 adults, 255 nens, i 209 nenes. Els mariners pensaven que això era motiu suficient per reclamar una parròquia autònoma. D’aquesta manera, el Sr Josef Fornés, arquitecte de la Reial Acadèmia de Sant Carles, construeix una Església, amb la invocació de Nostra Senyora dels Àngels. Aquesta destacava per la seva alçada entre totes les vivendes circumdants. Això li conferia un aspecte molt pràctic per als mariners, ja que el campanar els servia de referència quan pretenien guanyar la riba durant els temporals.
1877
Durant els mesos d’agost i setembre de 1834 es declara en el Cabanyal una epidèmia de la qual no se sap massa, però és el fet que la Junta de Sanitat de València mana a l’alcalde que cada dia li comuniqui relació de tots els envaïts lleus, greus, curats i morts que hi hagi hagut en aquest poble des que es va presentar el contagi. Però l’Ajuntament no està prou organitzat i només és capaç de donar el nombre de morts des del 16 al 30 d’agost, que són 98 persones.
És en plena guerra carlista, el 1836, quan dos protagonistes de la història escullen el Cabanyal per a edificar-hi la seva residència d’estiu: es tracta de Luisa Maria Carlota, amb el seu marit Francesc de Paula Antoni, sereníssims Senyors Infants d’Espanya. Es tracta dels germans de Ferran VII, decidits partidaris de la seva neboda Isabel, i contraris al seu propi germà Carles Maria Isidre. L’alqueria que compren ja està edificada sobre dos solars al carrer dels Àngels, que té a la seva esquena carrer Sant Josep (actual carrer Escalante).
La guerra contra el carlisme no tenia cap perspectives de victòria mentre els liberals no es posen d’acord entre ells. El que tracten de fer els liberals és sumar forces, buscant aliats allà on n’hi hagi. Un dels llocs on els busquen és en el Cabanyal. Un cop reforçada aquesta aliança dels liberals amb el poble, es guanya una altra batalla, aquesta vegada per les armes, als carlins, als quals es infligeix una derrota el juliol de 1836. És en aquest content en què es constitueix el nou Ajuntament del Cabanyal, donant origen al naixement d’un poble amb plena autonomia municipal. L’encarregat de dirigir és el capità de la Milícia Nacional Francisco Cubells. Cubells és el primer alcalde constitucional del Poble Nou del Mar
Poble Nou del Mar
Ara bé, Poble Nou del Mar no és una realitat compacta, sinó que al seu torn està subdividit en dos grans blocs. El més proper al Grau és el Canyamelar, que s’estén des del Rihuet fins al rec de Gas. El Cabanyal s’estén a continuació des de la sèquia de Gas fins al rec de la Cadena.
Quan de veritat s’agafa un tiralínies i una ploma per dissenyar el Canyamelar és el 1839, data en què convergeixen tres fets fonamentals que van a configurar la seva nova fisonomia. Es tracta en primer lloc, de la retirada de la mar i el consegüent creixement de la zona litoral, en segon lloc, el poblat ha adquirit la seva independència i l’Ajuntament està amb moltes ganes de fer coses, en tercer lloc, estem en plena desamortització, fase en què s’adverteix amb claredat la importància dels terrenys edificables i s’intenta delimitar al màxim a qui pertany cada pam de terreny. Tots aquests elements units donen lloc a l’elaboració d’un ambiciós pla urbanístic per a la zona, encara que en 20 anys patirà moltes modificacions, motivades sobretot per l’arribada del tren al Grau, i el consegüent augment de la demanda turística.
El primer carrer que neix amb pretensions, amb tots els elements propis d’un urbanisme modern, és el carrer de la Reina, una de les principals avingudes del Cabanyal en l’actualitat, i per la qual desfilen les confraries durant la Setmana Santa Marinera. A empentes i rodolons, en lluita amb el mar i amb la maquinària administrativa, aconsegueixen que la pesca es vaja normalitzant. Una Reial Ordre d’Isabel II al març de 1850 ja dóna per asseguda la pràctica de la pesca de bou, i disposa que quan faça mal temps les barques no tinguin necessitat d’allunyar-se més de cinc llegües de la riba.
El 24 d’abril de 1862, un esdeveniment va venir a pertorbar la vida del Cabanyal. La primera locomotora va creuar l’horta. Les reaccions de la gent van ser molt diverses. Uns, la aclamar amb frenesí, d’altres, es van amagar en el més profund de les seves vivendes i altres miraven amb recel el monstre de ferro. Amb el temps, l’horta es va anar acostumant al pas del tren, i si alguns homes d’amagat encara aixecaven el puny amenaçador, maleint, pocs ja ho miraven amb rancúnia.
Teatre de la Marina
A la nounada carrer de la Reina hi va haver un projecte que si que va cristal.litzar: un teatre, pensat sobretot per als estiuejants. Alguns actius homes de negocis van emprendre l’aventura de crear-lo. A Reina 53, tocant la travessia del Teatre, construeixen el 1856 la sala d’espectacles que faria les delícies dels habitants del Cabanyal, i que en un principi es va anomenar de les Delícies, encara que aniria canviant de nom al compàs de les diverses conjuntures polítiques. L’any 1864 el Teatre de les Delícies pateix un incendi, i amb la restauració ve el canvi de nom. A partir d’ara es dirà Teatre de la Reina. El 1874, en plena 1ª República, torna a canviar de nom. Es dirà ara Teatre de la Marina.
Quan la població creix i es dedica tant a la pesca com a l’agricultura, es veu la conveniència de disposar dels carrers en direcció paral.lela al mar. La combustibilitat dels materials de què estan fetes les barraques, empeny a construir habitatges de maó i teula. I per poder-se adossar a altres habitatges sense que a la del costat li caigués a sobre l’aigua d’un altre teulada, es modifica la forma d’aquests teulades. L’aigua, en lloc de caure pels costats, caurà per davant i per darrere.
Casa dels Bous
La nova Casa dels Bous va costar quasi 20 anys d’aixecar. El rellotge de sol que té la façana Sud porta la data de 1895. Durant llargs anys va constituir una avançada entre el poble i el mar, i Blasco Ibañez parla constantment d’ella a “Flor de Maig”. Si el seu corral no estigués tancat podríem veure a la façana els caps de dos bous, ja escornat, que simbolitzen el seu antic comesa.
El 1890, en Poble Nou del Mar hi ha 11.291 habitants, dels quals 2.500 es dediquen a la navegació. Antonio Zarranz Beltrán, militar i diputat, havia tingut oportunitat de viatjar per l’estranger. Inspirant-se en l’ambient de les platges franceses, va voler implantar en el Cabanyal un balneari que fes pujar de to l’ambient platja. El seu primer pas va ser demanar l’Estat que li concedís uns terrenys de domini públic, a la vora del mar, en una zona compresa entre el rec del Gas i el límit per on llavors es muntaven les barraques de bany. A l’octubre de 1889 obté l’autorització per ocupar un rectangle de 60 per 8 metres, i construir el cos central del que després constituiria el balneari de Les Arenes. A partir de llavors, anar a la platja, sobretot a les Arenes, constituïa un ritus social.
Els canvis del segle XX. El Cabanyal
L’entrada al segle XX havia de portar moltes novetats per al Poble Nou del Mar, la principal havia de ser la pèrdua de la seva independència i la incorporació del seu Ajuntament, amb caràcter general, al municipi de València. Tot i que els veïns del Cabanyal sempre van estar en contra d’aquesta annexió, el 7 de Juny de 1897, l’Ajuntament del Cabanyal, convençut de les nombroses avantatges que aquesta unió suposaria, s’incorpora al municipi de València.
El 1900, Sorolla i Benlliure són declarats fills predilectes de València, i es retolen amb els seus nom la meitat del carrer de les Barques i la Plaça de la Pilota. Són els dies en què en el Cabanyal es produeix l’obertura del restaurat Teatre de la Marina, precisament a ell ja es podia anar en tramvia elèctric, que el 23 de març de 1900 havia substituït al de vapor.
Poques vegades dos genis arriben a ser tan amics i coincideixen en tants aspectes. Blasco i Sorolla van coincidir en la seva visió de la vida, en la seva cronologia, en els seus objectius artístics i en l’espai geogràfic. Tots dos coincideixen en el Cabanyal de fi de segle. El mateix Blasco ha comptat aquesta trobada de 1893 en el pròleg a la seva novel “Flor de maig” i, amb més detall, el 1911, amb motiu de la inauguració de l’Escola de Pescadors.
Monument de València a Sorolla
En la mateixa esplanada on pintava Sorolla, entre les Termes i el Sanatori del Carme, es va aixecar durant 26 anys un monument de gran bellesa. El bust de Sorolla, col.locat sobre un ample pedestal en què es va esculpir l’escut de València, estava en el centre d’una espaiosa plataforma circular, estesa metre i mig sobre la sorra, ia la qual es pujava des de la platja per quatre escales i unes rampes. La gran rotonda estava envoltada en semicercle per les 10 esveltes columnes toscanes de granit que emmarcaven el bust de Sorolla. Les columnes així organitzades sustentaven un entaulament en el fris es va col.locar la llegenda “1863 – VALÈNCIA SOROLLA – 1923” (dates del seu naixement i de la seva mort).
La riuada va acabar amb el monument en 1957. Aquest va ser el trist final d’un monument a qui tots admiraven i que havia arribat a formar part del paisatge urbà. El bust de Sorolla es troba en l’actualitat al Parc de Sorolla, situat al començament del carrer de la Reina.
El 1909, mentre a València es vivien jornades d’exaltació regional, a Barcelona concretament va tenir la seva eclosió el malestar general, provocant la Setmana Tràgica. El govern proclama l’estat de guerra. En el Cabanyal, per a albergar als soldats ferits es va utilitzar un edifici que semblava haver estat construït per a hospital: la Llotja del peix, que la Marina Auxiliante està concloent a la platja de Llevant. Aquí es albergarà als soldats que tornen ferits o malalts amb la col.laboració de la Marina Auxiliante, que es va afanyar a secundar la iniciativa, posant a la seva disposició el local. També va oferir el seu local El progrés pescador, tal com consta en el diploma que els va atorgar la Creu Roja.
A poc a poc, el futbol és introduït a València pels marins anglesos. Lògic que la seva primera bressol fossin els poblats marítims, i que els seus primers practicants fossin els joves i inquiets escolars, oberts a qualsevol novetat. El 1907 es tenen notícies de l’existència de dos equips que destaquen en els poblats marítims: un és el “Cabanyal” i l’altre “Lo Rat Penat”, que jugava a la Malva-rosa. El cas és que el “Cabanyal” canvia de nom el 1909, i passa a anomenar-se Levante UD “, nom menys localista i que feia una referència directa al nom de la platja on jugaven.
L’antic Casinet
El Casinet és un símbol de l’emancipació obrera / pesquera. Un símbol del seu progrés. D’aquí ve el nom del carrer que el flanqueja. “Progrés” significava un nou horitzó després de la barrera de la misèria i la desesperança. Com l’estructura arquitectònica del Casinet no ha estat modificada, pot advertir-se que tota la planta baixa està envoltada de portes, com si es tractés d’aparadors. Això és així perquè la planta baixa estava destinada a botiga i magatzem. El pis, a magatzem. Per cada una de les finestres, portes o aparadors que encara subsisteixen, es treien el cap al carrer els diversos productes que necessitaven els pescadors: carbó, carn-poca-patates, fesols i verdures. Els pescadors es portaven fiades totes les provisions a les barques i pagaven en tornar, amb el producte de la venda del peix.
Senyora Eugenia Viñes era la neboda d’Eugenio Viñes, conegut home de negocis del Cabanyal. Diuen que un dia la senyora Eugenia va demanar a Déu que li luminés doncs havia uns béns de la seva herència que no sabia a qui adjudicar. Mentre es trobava pregant, van arribar a casa dues germanes de la Congregació Hospitalària del Sagrat Cor de Jesús, branca femenina de l’Orde de Sant Joan de Déu. Una d’aquestes germanes, Sor María Delfina, li va insinuar si podia col.laborar en la fundació d’un asil. Com confirma una de les seves nétes, la senyora Eugenia va veure en aquesta petició un designi de la divina providència. La inauguració d’aquest Asil es va plantejar com tot un esdeveniment per a València. Prèviament, ja s’havia anunciat en la premsa, en què es enaltia la figura de la senyora Eugenia com a dama d’inesgotable caritat. La inauguració té lloc el dia del Carme, el 15 de juliol de 1919.
El balneari de Les Arenes es quedava curt. La demanda superava a una oferta escassa i bastant deficient. De manera que molts pescadors es converteixen en hostalers. Es comencen a construir casetes per a banys i berenadors. Aquests seran els restaurants que donen origen al que avui en dia són els restaurants del Passeig Neptú, integrats en el conjunt del Passeig Marítim.
El 1957 la riuada de València va afectar considerablement als poblats marítims, ja que les travesses i els carrers amb direcció al mar semblaven autèntiques torrenteres impetuoses. L’aigua cobria les cases del Cabanyal que eren d’una planta, i la planta baixa de les que tenien dos o tres plantes. El Sanatori del Carme va haver de desallotjar a tots els seus malalts perquè l’aigua pujava i pujava. L’ajuda de la resta de les províncies va ser crucial per remuntar totes les pèrdues.
El 1961 es construeix l’Ateneu Marítim, que és en l’actualitat la institució cultural més representativa del Marítim. Tal com es diu en el llibre commemoratiu de les seves noces de plata, l’Ateneu “va néixer per agrupar en el seu si els fills del Districte Marítim i ha quants han desitjat contribuir al desenvolupament i millora dels seus aspectes vitals, amb especial dedicació als fins culturals, educatius i recreatius, fomentant l’atenció de tota la ciutat de València cap a aquest Districte, cap al mar i cap al que amb tots dos es relacione”.
La Setmana Santa Marinera
L’activitat tradicional per antonomàsia en el Cabanyal és la celebració de la Setmana Santa Marinera. Els orígens de la Setmana Santa Marinera de València es remunten al segle XV, quan es crea una agrupació anomenada la “Concòrdia dels Disciplinats” o Concòrdia dels que fan disciplina, de la qual va ser prior Sant Vicent Ferrer. Des d’aquí es manca de qualsevol tipus d’arxiu, ja que els Arxius Parroquials i els del propi Arquebisbat, van ser destruïts en la Contesa Civil. Per tant s’han hagut de reconstruir els fets basant-se en fragments dispersos que han anat recomponent la història de la Setmana Santa Marinera.
El que es pot afirmar és que aquesta existia des de temps immemorials, celebrant en tres Parròquies del Districte Marítim de València: La nostra Senyora dels Àngels, la Mare de Déu del Roser i Santa Maria del Grau. Un dels esmentats fragments d’informació, emanat de la pròpia organització de la Setmana Santa, ens parla del cas concret de Santa Maria del Grau a finals del segle XVIII. Ens explica d’una agrupació anomenada la “concòrdia de Santa Maria del Grau” que era en realitat una Archicofradía, i englobava en el seu si diverses entitats, com eren els Sayones que rendien culte al Sant Sepulcre. Els Sayones representen els cavallers cristians que van anar a Terra Santa a reconquistar els Sants Llocs, i que des del principi va assumir la Setmana Santa Marinera com a seus. Una altra secció estava constituïda pels penitents que rendien culte al Santíssim Crist. Una altra, creada després de l’ocupació francesa de principis del XIX, és la de Granaders, que representen a aquells Granaders de l’Exèrcit Francès que, en uniforme de gala, donaven escorta a la imatge de la Mare Dolorosa en la Processó del Sant Enterrament.
Així, entrem en el nostre segle amb una fesomia molt peculiar de la Setmana Santa Marinera, existint en les tres Parròquies, corporacions de Sayones, ara rendint culte a Jesús Natzaré amb la Creu a coll, corporacions de Granaders dedicades al culte de la Santíssima Verge, bé en la seva advocació dels Dolors, bé en la de la Soledat, i les confraries de Penitents, a València anomenades de “Vestas” en al.lusió a l’capirot tradicional que porten en Setmana Santa; existien d’aquestes últimes, la Confraria del Santíssim Crist del Salvador en els Àngels, la Confraria del Santíssim Crist del Bon Encert en el Rosari, i la Confraria del Santíssim Crist de la Concòrdia a Santa Maria. Totes elles ara amb funcionament autònom.
El Via Crucis als Àngels
La renovació de tot això es produeix en la dècada dels vint de 1900. Un grup de devots crea en 1924 la Germanor de la Santa Faç a la Parròquia de Nostra Senyora del Rosari, ia ells correspon el mite d’haver introduït un nou element de culte, trencant amb la uniformitat imatgeria, ja que el Natzarè i la Dolorosa va afegir el grup del Pas de la Verònica, que constava de cinc figures, d’altra banda va modificar el vestuari, dotant-lo de teles més riques (ras, seda i vellut) que a poc a poc van anar assumint la resta, en tercer lloc, va acabar amb la concepció de Setmana Santa Marinera integrada per Granaders, Sayones i Vestas, donant pas a una etapa de creació de noves Germandats que transformarà el panorama de les processons.
En Nostra Senyora dels Àngels es creen la Confraria de Jesús a la Columna, la Germandat del Santíssim Ecce Homo, la Corporació de Soldats Romans, La Germandat del Santíssim Crist del Perdó, amb una bella talla de Crist Crucificat, i la Germandat del Sant Silenci, que rendia culte al Sant Sepulcre. A la Mare de Déu del Roser es creen la Corporació de Pretorianos, amb una talla de l’Ecce Homo, la Germandat de la crucifixió del Senyor, la Germandat del Santíssim Crist dels Afligits, i la Germandat del Sant Sepulcre. A la Santa Maria del Grau, la Germandat de la Flagelación del Senyor, i la Germandat de l’Oració de l’Hort, amb un antic grup que representa Jesús davant del Àngel a Getsemaní.
Després de la guerra civil es crea una nova entitat parroquial, Sant Rafael Arcàngel, que es va integrar ràpidament en les celebracions. En aquests anys es van crear més germandats. Cito la Germandat de Nostre Pare Jesús Nazareno, amb un pas legòric de la Segona Caiguda de Jesús en el seu camí cap al Calvari, la Germandat del Davallament del Senyor i la Germandat del Sant Calze del Sopar.
L’organització de la Setmana Santa va tenir però una fallida durant uns 40 anys. El motiu no era més que una qüestió organitzativa. El 1948 la comitiva de la Setmana Santa que venia des del Cabanyal fins al Grau, arribava fins a la part de darrere de Santa Maria del Mar pel carrer del Crist del Grau i es dissolia en aquesta zona al costat de l’Església, en l’Avinguda del Port. El cas és que no avançava més endavant, cap a la via del tren o actual Bulevard de Serradora, com semblava natural. El més lògic era que si es tractava d’abastar la zona d’influència del Grau, les desfilades s’estenguessin i processó fins al límit o la frontera del Grau amb València. Segons m’explica Antònia GM, veïna del Cabanyal que va viure el cisma, la comitiva es detenia en aquesta zona a causa del recorregut del tramvia. Durant les celebracions de la Setmana Santa, el tramvia tenia una gran afluència de passatgers i es feien serveis especials a causa de l’interès dels valencians del centre de la ciutat que volien contemplar les celebracions religioses marineres. La Companyia de tramvies, en reconeixement als organitzadors de la Setmana Santa, que tenien aquesta gran influència en l’augment de la seva recaptació, els compensava amb una subvenció anual de 6.000 pessetes. A canvi, els organitzadors havien de respectar el recorregut del tramvia i evitar que la comitiva ocupés la zona per la qual s’estenien els rails.
Semana Santa en las barracas
Aquest mateix any, uns eren partidaris d’aturar en el lloc establert, guardant disciplina en l’organització, altres, més aviat del Grau, eren partidaris de sobrepassar la línia. Aquest any el sacerdot responsable de l’organització era l’Arquebisbe Vicente Gallart, que va advertir que ningú trenqués la disciplina. Però no tots van obeir. Aquest dia, un bon grup va donar el pas per ocupar aquest extrem del Grau, passant per sobre de les vies i dels interessos del tramvia. Altres, en canvi, van romandre en la seva zona de l’Avinguda del Port. Gallart es va enfadar amb l’actitud dels transgressors, expulsant de la Junta de la Setmana Santa a diverses confraries.
En les següents juntes es va demanar la destitució de Gallart, i confraries solidaritzades amb les que havien estat expulsades van decidir no sortir fins que Gallart no dimitís o fos destituït. El cisma es va consumar i durant gairebé quaranta anys, no van tornar a desfilar, encara que molts van ser forçant sempre perquè els dos barris tornessin a desfilar junts, i el 1987 es va restablir la normalitat.
De tota manera, després de 40 anys, les coses havien canviat una mica. De manera que només van tornar a procesionar les antigues germandats del nostre Pare Jesús Nazareno, la Pontifícia i Reial Germandat del Crist de la Concòrdia, i els Granaders de Santa Maria del Mar, a la qual es va adherir una nova germanor: la de Jesús de Medinaceli .
Així continua la seva marxa el 2000 la Setmana Santa Marinera. Hi ha un dia assenyalat característic per a cada germanor, en què aquesta procesiona amb el seu tron-va, i que constitueix el seu dia oficial de presentació. A aquest fet s’uneix una circumstància innovadora, i és que la majoria d’aquests actes de presentació són en realitat trasllats processionals d’imatges, ja que és tradició a València el qual cada Setmana Santa es de culte a les imatges en els domicilis dels confrares a els que correspon segons sorteig. Allà, a cada un d’aquests domicilis s’arregla perfectament el lloc on va a descansar la imatge i s’està tot el dia atenent els fidels que s’acosten a contemplar-les.
La Semana Santa marinera, por Francesc Amat, Sociòleg
Veure vídeo de la Setmana Santa Marinera.
El modernisme popular
A la segona meitat del segle XIX diversos factors es van conjugar per donar lloc a una eclosió de llum i color aplicada a l’arquitectura. A més de la industrialització dels processos de producció, ara mateix s’experimenta un creixement demogràfic important de la població valenciana, unit a un creixement econòmic protagonitzat per una burgesia ascendent que impulsarà un procés de renovació urbana i de reforma i modernització dels habitatges. Altres factors de pes seran l’aparició d’un corrent higienista i la d’un nou estil, el Modernisme.
És per aquestes dates quan comença l’enderrocament de les muralles a València (1865) i s’aprova el projecte definitiu de l’Eixample en 1884. Comença la renovació urbana i es construeixen edificis i habitatges que responen al nou gust de l’època. Les noves arquitectures responen als nous criteris estilístics: els historicismes i l’eclecticisme.
Si tornem la mirada cap als Poblats Marítims veiem com no són aliens a tots aquests esdeveniments. Serà també en aquest període, des de l’incendi de 1875 fins a la Guerra Civil, quan es vagen substituint la pràctica totalitat de les barraques originàries per cases d’obra. A aquest procés de renovació urbanística se suma el fet que el Cabanyal es converteix en la zona d’estiueig dels habitants de la ciutat de València, que es construeixen cases i xalets o lloguen habitatges a la zona.
Les noves arquitectures tindran com a models les edificacions burgeses de la ciutat i els edificis emblemàtics que anteriorment hem nomenat. No obstant això no serà una arquitectura culta sinó una arquitectura de tipus popular en què propietari i mestre d’obres conjuguen les seves idees donant com a resultat peculiars, rics i magnífics exemples de creació lliure i ingènua. És l’anomenat Modernisme Popular .
Un dels principals elements definitoris de l’estètica del modernisme popular serà la ceràmica arquitectònica. Des de finals del segle XIX es produeix un fenomen absolutament singular d’identificació d’una sèrie d’edificis amb una realització ceràmica en els exteriors, utilitzant majoritàriament rajoles ceràmiques de producció seriada industrial però que, per la seva disposició, per la selecció de models i pel treball personalitzat en la seva instal·lació, donen com a resultat una expressió visual única.
Per densitat d’intervencions ceràmiques i per les característiques d’aquestes intervencions, no trobem a Europa una altra expressió popular on la ceràmica hi conste amb aquesta contundència, amb l’única excepció de Portugal on es repeteix el fenomen, encara que amb la utilització freqüent de panells figuratius i taulellets fabricada per encàrrec per a un determinat projecte.
Aquesta expressió única en la utilització de rajoles ceràmiques en façana abasta els següents aspectes fonamentals:
Utilització majoritària de producte seriat i industrial, amb tot just inclusió de ceràmica arquitectònica tridimensional o conjunts ornamentals realitzats per encàrrec. El baix pressupost d’aquesta arquitectura i la intervenció personal del propietari són les raons d’aquesta elecció.
La voluntat de personalitzar cada habitatge porta a una expressió de gran potència gràfica i visual que, en alguns casos, té un valor intrínsec a nivell individual (correspon a les façanes que han donat la volta al món en algunes publicacions per la singularitat del tractament ), però que en la majoria dels casos tenen valor a nivell col·lectiu.
A nivell formal, les façanes ceràmiques del Cabanyal representen també un museu a l’aire lliure d’un amplíssim repertori de taulellets que abasta les produccions protoindustrials i industrials de les primeres dècades del segle XX. Expressió única i irrepetible de l’eclecticisme decoratiu de la rajola valencià d’aquella època i amb una especial referència també al repertori modernista
Historia del Cabayal Poble Nou de la Mar (1238-1897). Antonio Sanchís Pallarés
Historia del Cabanyal. Siglo XX y un incierto futuro. Antonio Sanchís Pallarés.