La cohesió. Anys 1998 i 1999
La cohesió. Anys 1998 i 1999
(Amb la pancarta acabada d’estrenar)
Setembre 1998. Granaders del Cabanyal, taula redona modera Paco Varea, participen Lledó, Boira i Monfort. Després de l’assemblea general als jardins de Dr.Lluch, darrere Ateneu Marítim, concentració espoontànea a la porta dels Granaers del Cabanyal organitzadors de la taula redona. (Foto: Sandra Escobar, Levante-emv)
El 23 d’abril de 1998 a les 20 hores se celebra l’assemblea constituent de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar. L’acte, celebrat a l’Ateneu Marítim, està convocat per les Associacions de Veïns del Cabanyal-Canyamelar i de Pavimar; l’Associació de Comerciants, Industrials i Professionals del Marítim (ACIPMAR); el Col·lectiu de Juniors de la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels; l’Associació d’Amics del Marítim i els partits polítics Unió Valenciana, Esquerra Unida-Verds i Partit Socialista del País Valencià-PSOE. Altres col·lectius (falles, germandats de Setmana Santa, Ateneu Marítim), tot i no convocar com a tals, participen amb diversos membres a nivell particular.
Naix d’aquesta manera un moviment assembleari, heterogeni en la seua composició, l’objectiu del qual és l’oposició al projecte municipal de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. Al temps, demana a Ajuntament i Generalitat una rehabilitació integral del barri que li permeta “un desenvolupament sostenible, racional i respectuós amb les característiques humanes, socials, històriques i arquitectòniques pròpies”.
La Plataforma es constitueix des del principi com un espai obert on pot participar tot aquell que compartesca la defensa de la integritat del Cabanyal. A la Plataforma coincideixen, doncs, homes i dones de diferents condicions socials i ideològiques. També amb diferents interessos. Hi ha, no cal dir-ho, els qui viuen a la zona prevista per a la prolongació, persones que poden ser expulsades de la seua casa amb compensacions, si més no, dubtoses. Hi ha veïns del Cabanyal, del Canyamelar, del Cap de França, que tot i no viure en immobles amenaçats d’enderrocament, es consideren agredits pel trencament de l’estructura física i social del seu poble. Per últim, hi ha, perjudicats directament o no, gent contrària a un model de ciutat que consideren impersonal i falsament modern. Un model assentat en la idea de què el progrés consisteix en la substitució de tot el que és antic per estructures noves (carrers, comerços, cases).
El fet és que es forma un grup amb una saludable diversitat d’idees i sentiments, units per un desig comú: no permetre que el projecte municipal de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez es faça realitat.
ARTICLE: J.V. Marqués. Gracias, señora. Alcaldesa. Levante-emv. 17/12/1998
Les primeres accions públiques de la Plataforma consisteixen en campanyes informatives de difusió del moviment. S’organitzen repartiments de pamflets explicatius, col·locació de pancartes als balcons, missatges per megafonia pels carrers, taules informatives i pintades de murals sobre parets cedides pels veïns. A banda de les assemblees setmanals dels membres de la Plataforma, quan es considera que hi ha alguna notícia important es convoca una assemblea explicativa per a tots els veïns interessats. Els assistents omplen el Saló d’Actes de l’Ateneu Marítim o el de la Residència del Carme, al carrer d’Eugènia Vinyes. Alguna vegada, fins i tot, l’assemblea general té lloc als jardinets del Dr. Lluch, per falta de capacitat suficient de la sala de l’Ateneu.
Alguns membres de l’equip municipal, inclosa l’alcaldessa, són convidats a participar en les assemblees, per tal de poder escoltar els motius de l’oposició veïnal al projecte de prolongació. No obstant això, la falta no sols d’assistència, sinó fins i tot de contestació a les repetides invitacions fa que la Plataforma deixe, al poc de temps, de comunicar la convocatòria als edils del Partit Popular.
Cal assenyalar que el 13 de juny, al diari Las Provincias, sota el titular “La plataforma cívica Salvem el Cabanyal pide ser recibida por la alcaldesa” apareix per primera vegada a un mitjà de comunicació el logotip de la Plataforma amb el sol abraçant les cases vora mar sota el lema “Recuperant el barri”. S’ha de dir també, que la sol·licitud d’entrevista amb l’alcaldessa no ha estat atesa, ni aleshores, ni al llarg de tots aquests anys, tot i les reiterades peticions per part de l’associació veïnal.
Durant l’estiu, la Plataforma inicia una arreplegada de signatures a favor de la retirada del projecte. Pel setembre ja s’han recollit 10.000 adhesions de rebuig a la decisió municipal.
Una altra activitat primerenca és la celebració de sopars a l’aire lliure en la plaça del Dr. Llorenç de la Flor. Durant quatre divendres seguits, a partir del 19 de juny, els veïns integrats en la Plataforma hi participen en una festa que s’acompanya d’espectacles de titelles, concerts de jazz i cercaviles amb gegants i nans.
Passat l’estiu 1988, es convoquen diverses manifestacions.
La primera reuneix, el dia 17 de setembre, 1.500 persones segons la Policia Local i Nacional. Segons els organitzadors 2.000 (El País) o 3.000 (Levante-EMV). Segons Las Provincias a penes 600, que atribueix a fonts policials. Els participants caminen pacíficament entre l’estació del tren de la Serradora i el passeig Marítim. Al final de la manifestació es llegeix un document en el qual es demana rehabilitació sense destrucció, arquitectura sostenible, conservació del patrimoni i millora de la qualitat de vida.
Eixe mateix matí, a les Corts Valencianes, on el Partit Popular no té majoria absoluta, s’ha aprovat una resolució per a la salvaguarda integral del barri, més enllà de la zona declarada BIC. La iniciativa ha estat presentada per Esquerra Unida i ha comptat amb el suport d’Unió Valenciana, Nova Esquerra i Partit Socialista del País Valencià-PSOE. Hom reclama la conservació de la trama urbana en tot l’àmbit del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França “com a exemple d’un barri amb una forma de vida i unes relacions socials i humanes que el fan un espai singular a protegir dins de la ciutat de València”. La resolució, aprovada per les Corts, és ignorada pel govern de la Generalitat i per l’Ajuntament. Tant la Directora General de Patrimoni, Carmen Pérez, com el Delegat Municipal d’Urbanisme, Miquel Domínguez, es mostren sorpresos per la decisió parlamentària. Segons les seues declaracions, el Cabanyal ja és Bé d’Interès Cultural i gaudeix de tota la protecció per part de les institucions públiques. La prolongació de l’avinguda, subratllen, respecta l’entorn i conserva el patrimoni.
Ací baix una intervenció de Portes Obertes. També estavem al carrer!
Eren temps en els quals començarem a ensenyar El Cabanyal.
ARTICLE: MANUEL PÉREZ MONTIEL. Rehabiliten la ciudad. Levante-emv 24/01/1999
ARTICLE: Lluis Cerveró. Blasco Ibañez y el mar. El País-CV 09/08/1998
ARTICLE: Juan Lagardera. El error histórico de Blasco Ibáñez. Levante-emv. 19/09/1998
A més de la postura coincident de tots els partits de l’oposició, durant els primers mesos d’existència de la Plataforma Salvem el Cabanyal es reben adhesions de diverses entitats, com ara Acció Cultural del País Valencià i el Bloc de Progrés Jaume I. Certs diaris s’afanyen en associar la Plataforma amb la bèstia negra del reaccionarisme valencià: el catalanisme. Altres plataformes cíviques com Salvem el Botànic, Salvem l’Horta, Salvem El Saler i la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat de València també s’identifiquen amb els postulats de la Plataforma. En el mateix sentit, un grup de joves del moviment okupa rehabilita els vells tallers de Metal·lúrgica Valenciana al carrer de Pavia, en senyal de solidaritat amb la defensa del barri.
No sols diversos moviments associatius mostren llur identificació amb la resistència veïnal al Cabanyal. Algunes instàncies universitàries expressen també el seu suport a la preservació del barri. La Junta de la Facultat de Geografia i Història manifesta que “l’arquitectura modernista popular, racionalista i eclèctica; la trama reticular del seu traçat urbanístic, la ceràmica arquitectònica dels edificis, constitueixen un valor artístic i cultural únic, que és precís conservar”. La resolució està recolzada pels informes dels Consells dels Departaments d’Història Medieval i d’Història de l’Art.
També la Junta de Govern de la Universitat de València, en reunió del 17 de novembre, mostra “la seua preocupació per la destrucció del patrimoni històrico-artístic valencià, com ara el que perdura al barri del Cabanyal”.
D’altra banda, hi ha grups a favor del projecte de prolongació. D’aquesta manera es manifesta l’Associació d’Hostalers del Passeig de Neptú, tot afegint que el suport està condicionat a què els reallotjaments no suposen cap cost per als afectats. La Junta de la Setmana Santa Marinera recolza la iniciativa municipal, amb una certa cautela al principi i decididament més avant. Poc després, Alfonso Grau anuncia que l’Àrea de Fires i Festes de l’Ajuntament de València ha aprovat la concessió de dotze milions de pessetes a la Junta Major de la Setmana Santa Marinera, el que suposa 3 milions (33%) més que l’any anterior.
ARTICLE: J. V. Marqués. Associacions de veïns. Levante-emv. 18/10/1998
En la mateixa línia de consonància amb l’Ajuntament, el president de l’Associació de Venedors del Mercat del Cabanyal manifesta, el 15 de setembre, el seu acord personal amb la decisió municipal i anuncia, per a la setmana següent, un comunicat de l’Associació on mostrarà la seua avinença. Tanmateix, l’assemblea dels comerciants, reunida el 6 d’octubre, adopta una postura neutral, respectant les opcions individuals dels veïns. Per als venedors del Mercat, la prolongació de l’avinguda pot representar una amenaça si, com es deia, en la plaça inicial es dóna permís per a instal·lar un centre comercial. Aquesta possibilitat, però, és negada ara pels regidors favorables a la prolongació.
ARTICLE: Ramón Ferrando. Recuperación de la calle. Levante-emv. 19/09/1998
I anàrem a Paris,
ARTICLE: JOSEP-VICENT MARQUÉS. Viaje desde el culo del milenio. Levante-emv 01/05/1999
Quan està a punt d’acabar-se l’any, naix una de les accions de la Plataforma Salvem el Cabanyal amb més repercussió mediàtica: les jornades de Cabanyal Portes Obertes. Només vuit mesos després del seu naixement, la Plataforma crea la seua activitat més imaginativa. Durant uns dies, les cases del Cabanyal es converteixen en museus oberts a la visita pública. Artistes, consagrats i joves, ofereixen llur obra per a ser exhibida a l’interior dels habitatges del Cabanyal. Tot aquell que vulga visitar l’exposició, al temps que contempla l’obra artística, pot veure i valorar els carrers i l’interior de les cases amenaçades de destrucció.
Aquest primer Cabanyal-Portes Obertes té lloc al llarg d’una setmana de desembre (del 10 al 17) i compta amb la participació d’uns dos-cents artistes que exposen les seues creacions en més de quaranta cases del barri. A les cases i als carrers s’exposen pintures, escultures, fotografies, ceràmiques, vídeos… Es realitzen murals, espectacles de teatre, música i performances.
La convocatòria té un èxit notable. Centenars de visitants, de dins i de fora del barri, de dins i de fora de la ciutat de València, desfilen pel Cabanyal, contemplen l’exposició, valoren el paisatge urbà i tenen l’ocasió de conversar i ser informats pels veïns. A l’interior de les cases, les saletes i els menjadors es converteixen en llocs de tertúlia d’un tema monogràfic: la defensa del barri front a l’especulació i el menyspreu de l’equip de govern municipal.
_ _ _
I així acaba l’any. Per part de l’Ajuntament. s’han aprovat les directrius del pla del Cabanyal-Canyamelar, la redacció del qual passa a mans dels tècnics encarregats de concretar el projecte. S’havia previst l’aprovació del planejament per a final d’any, però la pretensió de disposar abans del dictamen favorable de la Direcció General de Patrimoni ha endarrerit el calendari previst.
Per part de la Plataforma Salvem el Cabanyal, s’ha produït la seua consolidació. Les diverses activitats han aconseguit un fort grau de cohesió entre els membres del col·lectiu. Han nascut activitats que van a ser senyals distintives de la Plataforma, com ara les casserolades i les Jornades de Portes Obertes.
S’ha aconseguit també una major estima dels veïns pel barri que conformen. És freqüent que no es done massa importància a allò que ens és habitual. En veure’l en perill, el veïnat s’ha fet conscient del valor del seu entorn, ha après a mirar amb altres ulls allò que sempre ha vist. L’amplitud del carrers, l’orientació de les cases, l’alegria de les façanes, les relacions personals i socials, els costums. En haver de defensar el barri, el sentiment de pertinença al Cabanyal s’ha fet més fort.
L’any 1998 fou el del naixement de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar i la seua consolidació com a grup. Quant a l’activitat municipal, fou l’any de la decisió del consistori de portar endavant la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez.
Durant l’any 1999, la tasca primordial de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar és la recollida de documentació i l’elaboració de dossiers que expliquen les raons històriques, socials, patrimonials i jurídiques de la postura contrària a la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. Amb aquest treball, es fan conèixer els arguments dels veïns tant a les persones interessades com a les institucions que, dins o fora del País Valencià, poden tindre alguna responsabilitat en la resolució del problema. Les accions informatives s’acompanyen de mobilitzacions populars i, a poc a poc, la Plataforma va esdevenint un referent en la lluita veïnal.
_ _ _
Per a l’Ajuntament, l’any 1999 és especialment important. En primer lloc, perquè es tracta d’un any electoral. A més, pel que fa al tema d’aquesta crònica, perquè és l’any de l’aprovació de l’avantprojecte del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar (PEPRI). Després de mesos d’ajornament, el 26 de febrer el ple de l’Ajuntament, amb els vots de tots els edils del Partit Popular i de dos del grup mixt, dóna via lliure al projecte de reforma que inclou la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar a través de la part central del barri. La votació repeteix els resultats que, set mesos abans, aprovaven la redacció del pla. Tots els regidors de l’oposició municipal (Partit Socialista del País Valencià-PSOE, Esquerra Unida, Unió Valenciana i Nova Esquerra) voten en contra.
Segons estava dissenyat en l’opció elegida, l’obertura de Blasco Ibáñez s’estén en un front de 133 metres des del bulevard de la Serradora fins a la platja. A les demolicions que açò comporta, s’ha d’afegir l’enderrocament de les cases situades entre els carrers de Sant Pere i Lluís Despuig, per a configurar un altre vial perpendicular a l’avinguda: el bulevard de Sant Pere.
El projecte suposa la destrucció de 1.651 habitatges en els quals viuen en eixe moment 1.951 persones. L’ocupació de les cases, segons els registres municipals, és del 65%.
Pel que fa a la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar, des de principi d’any es multipliquen els actes de protesta. De vegades, la queixa segueix les vies formals de la burocràcia, com ara les documentacions presentades al Síndic de Greuges, a la Conselleria de Cultura i a les seues direccions generals o les diverses peticions a altres instàncies administratives, culturals i acadèmiques.
Entre totes, cal destacar, per la seua significació passats els anys, l’enviada al Ministre d’Educació i Cultura del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy. L’escrit, enregistrat el 30 de setembre, sol·licita que una representació de la Plataforma Salvem el Cabanyal siga rebuda en audiència pel Ministre. Explica el conflicte del Cabanyal i argumenta àmpliament la responsabilitat del Ministeri de Cultura en la protecció dels béns culturals. En conseqüència, demana un pronunciament del Ministeri en relació a la possibilitat d’existència d’espoli en l’acció municipal. Mentre Rajoy roman al ministeri, no es rep cap resposta.
_ _ _
Altres vegades, les accions de Salvem el Cabanyal són públiques. En aquest cas, acostumen acompanyar-se de molt de soroll. Les casseroles es converteixen en un símbol de la Plataforma. Al seu so, s’uneix el dels xiulets i els crits de consignes i slogans.
Els esbroncs més freqüents, com és comprensible, tenen lloc al Cabanyal, sovint motivats per la presència de responsables polítics de l’aprovació del PEPRI. De tant en tant, les accions es traslladen al centre de la ciutat de València. Alguna manifestació va més enllà i arriba a Madrid, com l’esdevinguda a les portes del XII Congrés del PP l’últim cap de setmana de gener. De vegades, fins i tot, les protestes travessen les fronteres de l’Estat.
Alguns actes de rebuig ocorren les jornades prèvies a l’aprovació del projecte del PEPRI. El dia en què el pla passa per la Comissió d’Urbanisme (22 de febrer), un grup de manifestants toquen les seues casseroles a la porta de les oficines municipals de l’avinguda d’Aragó. El mateix dia, a la nit, uns quants regidors del PP, que ixen de sopar d’un bar i es dirigeixen a la seu local del partit al carrer de la Barraca, són acompanyats pels indignats veïns amb crits i casseroles.
L’endemà, la inauguració de les oficines d’informació d’AUMSA al carrer de la Reina, reuneix a les seues portes unes 200 persones per a manifestar l’oposició al pla. Es fan sonar les casseroles i es reparteixen pamflets amb la convocatòria d’una assemblea general a la Residència del Carme. El paper s’acompanya d’una caricatura de l’alcaldessa amb el lema El teu problema sóc jo.
Un dia abans s’havien llençat dues pedres sobre la façana de les oficines i es van trencar alguns vidres. L’acció és condemnada per tots els grups polítics i les associacions veïnals. Això no obsta per a què el fet siga aprofitat pels portaveus del PP per a relacionar-lo amb la Plataforma. Miquel Domínguez informa que en la casa del seu company de partit i de consistori, Francisco Lledó, han aparegut cartells amb el dibuix d’una diana amb la cara de Lledó. Les comparances amb Batasuna, Jarrai i altres referents bascs acompanyen les manifestacions dels polítics partidaris de la prolongació que no dubten en posar les pedres, i també les casseroles i els xiulets, al nivell del terrorisme etarra.
La Plataforma Salvem el Cabanyal es fa responsable dels actes de protesta, però es desvincula de les agressions i les amenaces. Dubta de l’autoria de persones del propi barri i apunta la possibilitat de què es tracte d’una provocació des de fora per tal de desprestigiar el seu treball i debilitar el suport rebut. La investigació policial no aconsegueix aclarir els fets i trobar els responsables dels atemptats delictius.
La vespra de la sessió plenària en què s’aprovarà el projecte del PEPRI del Cabanyal-Canyamelar es convoca una nit de vigília a les portes de l’Ajuntament. Xiulets i casseroles acompanyen l’espera dels veïns que no paren de reivindicar la conservació del barri. El matí següent, 26 de febrer, no tots poden entrar a la sessió. Els qui es queden fora de l’Ajuntament mantenen la protesta a l’expectativa d’un resultat que ningú no dubta.
A la sessió municipal apareix per primera vegada un grup de partidaris de la prolongació. Entre ells, membres de l’agrupació del PP del Cabanyal-Canyamelar, algunes persones identificades con a pertanyents a l’extrema dreta valenciana i, com a personatge singular, l’artista de varietés Rosita Amores. Són rebuts pels manifestants de Salvem el Cabanyal amb crits i llançament de monedes. El grup favorable a la prolongació de l’avinguda, que entra a l’Ajuntament sense massa problemes, ocupa part dels llocs destinats al públic, desplega les seues pancartes, però no pot fer ús de la paraula, per no estar constituït en associació.
A partir de l’aprovació del projecte del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior, la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar redobla les seues manifestacions reivindicatives. La presència de les protestes públiques es fa major. L’esforç dels membres de la Plataforma es dirigeix a fer més conegudes les seues reclamacions i, sobretot, a fer-les comprendre millor.
Poc després de la sessió plenària en què es decideix el projecte de prolongació es convoca una manifestació pel centre de la ciutat de València. El 5 de març, unes 6.000 persones segons els organitzadors (3.500 segons la Policia Local) recorren els carrers des de la plaça de l’Ajuntament fins a la Porta de la Mar. A l’acte s’adhereixen tots els partits polítics de l’oposició, sindicats i diverses entitats cíviques. Sonen les casseroles i els xiulets. Es repeteixen les consignes: “Rita, no robaràs les cases del Cabanyal”; “Que no t’enganyen”; “No passaran”, etc. Al final es llegeix un comunicat on s’acusa el PP de propòsits especulatius i es reclama la rehabilitació del barri.
Altres expressions de rebuig al pla i als seus promotors tenen lloc al propi barri del Cabanyal-Canyamelar. Dues d’elles han de ser destacades per la seua repercussió mediàtica: les ocorregudes durant la parada de Moros i Cristians i les de la inauguració del jardí de la Remunta.
Parada de moros i cristians 06/03/1999 (Kai Försterling Levante-emv)
La Parada de Moros i Cristians se celebra al Cabanyal des de 1995. Les filaes marxen al llarg del carrer de la Reina la nit del primer dissabte de març. El 1999, la celebració és just una setmana després de l’aprovació del projecte del PEPRI pel consistori. Uns quants regidors del Partit Popular han acceptat participar en la desfilada, entre ells Miquel Domínguez i Francisco Lledó, dos dels edils més significats en el procés d’aprovació de la prolongació de l’avinguda. La Plataforma Salvem el Cabanyal, en una Assemblea General a la Residència del Carme, els havia considerat persones no grates per la seua responsabilitat en la gestió de tot l’afer. I la Plataforma interpreta la seua participació en la festa com una burla al veïnat. Es decideix, doncs, impedir el pas a la filà dels regidors. Membres de la plataforma ocupen el centre del carrer de la Reina quan van a passar els polítics del PP i impedeixen que la marxa continue. Al cap de quaranta-cinc minuts, els regidors cedeixen i se’n ixen de la festa. Mentre caminen fins on han de canviar-se de roba, són acompanyats amb crits, xiulets i casseroles pels membres de la Plataforma.
La cosa encara no acaba ací. Una vegada els regidors s’han posat els vestits habituals, ocupen la tribuna d’autoritats per a seguir contemplant la parada. A l’altra banda del carrer es col·loquen els veïns i continuen amb les accions de protesta. Assabentada l’alcaldessa, acudeix a reforçar la presència del consistori. Els crits redoblen. A les accions dels membres de la Plataforma s’uneix un grup de militants d’Unió Valenciana. Tot just davant de la tribuna d’autoritats està la seu local del partit i, al balcó, es desplega una pancarta demanant la rehabilitació del barri sense destrucció.
Com era d’esperar, aquesta acció és titllada pels membres del PP i els mitjans afins d’intolerant, totalitària, feixista i altres adjectius desqualificadors. Domínguez torna a proclamar la seua disposició a reunir-se amb els veïns totes les vegades que faça falta. Ja ho havia dit abans de l’aprovació del projecte: “abans d’anar a debat, es convocarà a tots els col·lectius socials per a parlar i que ho coneguen tot”. I ho va seguir dient, que no fent, cada vegada que tenia ocasió.
_____________________________________________________________________
Històries viscudes 01. Carles Enguix i Borràs, L’ESCORXADOR (07/2019)
De tant en tant, des de la meua terrassa observe amb ulls encuriosits, les teulades de les cases del nostre Cabanyal; els seus carrers, la gent que camina cap al mercat, cap a sa casa o simplement passegen. I allà més lluny veig part de la façana i la teulada d’un edifici que ha estat símbol d’unitat entre la gent que ha format la Plataforma; hi és l’Escorxador.
Allà dimecres rere dimecres durant moltíssims anys, ens reuníem per tractar qualsevol assumpte que havíem de solucionar referent a la pretensiosa prolongació de l’Avinguda Blasco Ibàñez i els seus efectes col.laterals.
L’aspecte que sempre em va causar la sensació d’unitat i de coratge entre els veïns que ens reuníem en aquell edifici va ser trobar-me tots els dimecres de reunió, -dic: tots-, al meu davant, allà assegudes i amb una temprança digna d’elogi, les dones majors d’EL Cabanyal. Moltes d’elles d’edats avançades; per malgrat aix , o millor dit gràcies a aix , per les seues experiències viscudes, unes dones valentes amb veus enèrgiques i resoltes a l’hora d’opinar sobre alguna pregunta referent a accions a prendre davant l’ofensiva de l’Ajuntament en la seua equivocada solució sobre el futur del nostre poble.
Aquelles dones, durant eixos dimecres, les veia acudir agafades del braç de camí cap a l’Escorxador, caminant a poc a poc, orgulloses del seu Cabanyal i segures de què la desídia seria vençuda.
Una vegada ja dins de l’edifici, i ja tots reunits, de tant en tant aquelles senyores preguntaven, sobre algun raonament dit pels membres de la Plataforma més imposats en la problemàtica, i que no havien comprés. I ells comentaven la qüestió des d’una altra perspectiva.
Sabien molt bé i hi comprenien immediatament qualsevol resolució que s’acordava entre tota la gent, i estic segur que posteriorment les propagaven de boca en boca, bé entre la seua família, o als veïns tant al carrer com al mercat.
Sí, l’Escorxador va ser com el nostre niu, igual que les oronetes que ens visitaven per primavera i feien estada temporal en els racons acollidors d’aquell edifici. Un lloc on s’oblidàvem fins i tot de les nostres preocupacions particulars, i on entràvem a través d’una espècie de cerim nia espontània, en un àmbit de raonaments, exposicions de situacions, problemes per solucionar i sempre, sempre, amb una valentia i resolució que mai he observat en un altre grup de veïns. Des de les companyes i companys més imposats en temes socials i concretament en la problemàtica d’El Cabanyal-Canyamelar, fins als menys assabentats d’informació sobre el tema, tots, formàvem una pinya de dones i homes, a la que mai va faltar la solidaritat, la simpatia i l’orgull de sentir-nos actors d’una causa que marcaria un abans i després en la lluita ciutadana; puc assegurar que a nivell mundial.
Des d’aquell edifici, humil i vell. Des d’aquell lloc que temps abans havia estat un escorxador, renaixia dimecres a dimecres la força d’un poble que mai es va resignar a perdre la seua idiosincràsia.
A aquelles dones, totes mares, esposes o germanes de pescadors, de treballadors del moll, de gent que anava diàriament en temps difícils a guanyar-se el dia a dia en el treball fos el que fos. A aquelles dones inclús vingudes d’altres ciutats i països; ningú havia d’explicar-les què és passar dificultats i fins i tot pena. I que cal fer per a véncer les penúries.
Elles han estat la consciència de la Plataforma. La valentia que cal per defensar un poble.
Ara que veig des de la meua terrassa, que és com una torre de guaita, els obrers rehabilitant l’edifici de l’Escorxador per resolució del nou Ajuntament, em ve l’orgull de sentir-me satisfet de viure en el Cabanyal-Canyamelar-Cap de França i recorde totes aquelles cares de dona que amb el seu somriure i presència ens encoratjaren a tots els veïns, en una lluita difícil per finalment superada.
A vosaltres, records i una forta abraçada.
A vosaltres, les mares d’El Cabanyal. Carles Enguix i Borràs ________________________________________
Un altre acte amb molta repercussió als diaris (i molt aprofitat pel Partit Popular) és la inauguració del Jardí de la Remunta per Rita Barberá el 13 de maig. Les dades són contradictòries, com sol passar si ú consulta diversos diaris. Per a Las Provincias, s’ajunten uns quinze veïns enfurismats amb l’alcaldessa. Segons Levante, vora a un centenar. La presència policial s’avalua en uns vint policies locals més els escoltes dels edils. De manera que, segons les informacions, sembla que la revolta que es forma no podia tindre massa riscos per a la integritat dels representants municipals. Això no obstant, el fet és que s’arma un aldarull major de l’habitual, amb crits i casseroles.
L’ambient s’escalfa considerablement i es viuen moments de tensió entre els veïns enutjats i els qui intenten celebrar la inauguració. En un moment determinat, Barberá, que va repartint bessos a tothom, s’acosta a una dona major, més de setanta anys diuen els diaris, qui, no compartint la bona disposició de l’alcaldessa, intenta agredir-la. El gest d’aquesta anciana, junt a la cridòria dels manifestants, ha estat utilitzat pels membres del PP per a estigmatitzar qualsevol acció de Salvem el Cabanyal. Des d’aleshores, cada vegada que l’equip municipal acusa la Plataforma d’actituds violentes, porta a col·lació aquest episodi. Amb ell justifica, entre altres coses, la negativa a mantindre converses amb les organitzacions veïnals.
Arran dels incidents de la inauguració, de nou apareixen condemnes de radicalisme i intolerància. Es torna a suggerir analogies entre Salvem el Cabanyal i el terrorisme basc. El destarif arribà a què se subratlle en un diari que ú dels presents portava una gorra amb una ikurrinya. No es fa cap comentari, però sembla insinuar lligams inconfessables amb l’abertzalisme més agressiu. El propi Miquel Domínguez parla “d’estratègia de la por” contra veïns favorables a la prolongació temorosos de represàlies si manifesten llur opinió. El regidor denuncia cridades telefòniques als redactors del planejament i als hostalers de l’avinguda de Neptú, amb l’exigència de diners per a sufragar les despeses dels manifestants. Tot un seguit de paral·lelismes amb els incidents intimidatoris més habituals. Malgrat aquestes acusacions, l’edil no presenta cap prova, ni fa cap denúncia.
Tots els diaris condemnen l’actitud dels membres de la Plataforma. L’Associació de Veïns de Llamosí-Remunta, amfitriona de la inauguració, així com la Federació d’Associacions de Veïns de València, també critiquen les maneres de la protesta.
En un comunicat posterior, la Plataforma accepta les crítiques. Reconeix la necessitat d’aprendre d’elles, sense renunciar a la llibertat de manifestació i d’expressió. Reitera la voluntat d’anar als actes on considere oportú expressar el seu retret. Afegeix, a més, el propòsit de què els seus membres es mantindran sempre a més de deu metres dels representants municipals per a no ser acusats d’agressió física i també per a no caure en el parany de la provocació.
Segons declaren els components de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar, hagueren preferit exposar les seues raons en un despatx a anar a crits pels carrers. Resulta, però, que és l’Administració municipal qui es nega reiteradament a eixe contacte. Per als veïns del Cabanyal, quan la confrontació al voltant d’una taula és impossible, els ciutadans han d’acudir a la manifestació pública. Potser un crit no és una expressió moderada, però, per als afectats, no cap dubte que des d’un gabinet urbanístic, administratiu o polític, sense crits, es pot exercir la violència. Per exemple, la d’enderrocar 1.651 habitatges i llençar els seus ocupants al carrer.
No totes les manifestacions de la Plataforma són amb tant de borrombori. Les hi ha de més tranquil·les. Com la participació, que s’ha mantingut fins avui, en la Fira Alternativa anual, on s’informa de la situació del barri i s’arrepleguen signatures de solidaritat en contra del projecte. O la intervenció en la taula redona dels candidats a l’alcaldia de València organitzada pel Centre d’Estudis Polítics i Socials. Al debat acudeixen tots els candidats, llevat de Rita Barberá. El seu lloc l’ocupa Miquel Domínguez, que és preguntat pels assistents. Una senyora d’edat, membre de la Plataforma, l’interpel·la fins i tot amb arguments religiosos: “Si vostè és creient, ha de pensar que si ens fa aquesta destrossa Nostre Senyor li demanarà comptes”.
Fins i tot, una representació del moviment veïnal viatja a París quan l’alcaldessa porta a la seu de la UNESCO la Declaració dels Deures i Responsabilitats de l’Home, aprovats en un dels congressos del Tercer Mil·lenni celebrat a València. Els membres de Salvem el Cabanyal reparteixen, a les portes de la seu parisenca de la UNESCO, pamflets en francès on s’explica la situació del barri. S’acusa l’alcaldessa de doble moral en no practicar a València els principis que tan ostentosament porta a París. La delegació de la Plataforma és rebuda per Ahmed Sayyab, director general de Relacions Externes de la UNESCO, a qui li lliura un dossier on consta el projecte de destrucció de 1.651 habitatges i el desallotjament de 2.000 famílies.
Poc abans de les eleccions es produeix un altre acte reivindicatiu. Diverses plataformes cíviques convoquen una concentració a la plaça de la Mare de Déu, a València. Al voltant de la plaça es col·loquen les paradetes amb el material informatiu de cada associació. Salvem el Cabanyal-Canyamelar representa pels carrers de l’entorn una pantomima de visita electoral. Un membre de la Plataforma, disfressat de Rita Barberá, acompanyat d’altres que figuren edils del Partit Popular, anima els vianants a què la voten, tot assegurant-los que en el moment en què obtindrà el poder destruirà llurs cases. La desfilada acaba, com no podia ser d’altra manera, amb una inauguració. Assabentada de què encara no s’ha fet, la falsa alcaldessa inaugura el Micalet de la Seu. La paròdia es representa sense cap incident i en un ambient festiu del que participen els sorpresos transeünts.
Leave a Comment