HISTÒRIES VISCUDES 1. CARLES ENGUIX I BORRÁS. L’ESCORXADOR (07/2019)

L’ESCORXADOR

De tant en tant, des de la meua terrassa observe amb ulls encuriosits, les teulades de les cases del nostre Cabanyal; els seus carrers, la gent que camina cap al mercat, cap a sa casa o simplement passegen. I allà més lluny veig part de la façana i la teulada d’un edifici que ha estat símbol d’unitat entre la gent que ha format la Plataforma; hi és l’Escorxador.

Allà dimecres rere dimecres durant moltíssims anys, ens reuníem per tractar qualsevol assumpte que havíem de solucionar referent a la pretensiosa prolongació de l’Avinguda Blasco Ibàñez i els seus efectes col.laterals.

L’aspecte que sempre em va causar la sensació d’unitat i de coratge entre els veïns que ens reuníem en aquell edifici va ser trobar-me tots els dimecres de reunió, -dic: tots-, al meu davant, allà assegudes i amb una temprança digna d’elogi, les dones majors d’EL Cabanyal. Moltes d’elles d’edats avançades; per  malgrat aix , o millor dit gràcies a aix , per les seues experiències viscudes, unes dones valentes amb veus enèrgiques i resoltes a l’hora d’opinar sobre alguna pregunta referent a accions a prendre davant l’ofensiva de l’Ajuntament en la seua equivocada solució sobre el futur del nostre poble.

Aquelles dones, durant eixos dimecres, les veia acudir agafades del braç de camí cap a l’Escorxador, caminant a poc a poc, orgulloses del seu Cabanyal i segures de què la desídia seria vençuda.

Una vegada ja dins de l’edifici, i ja tots reunits, de tant en tant aquelles senyores preguntaven, sobre algun raonament dit pels membres de la Plataforma més imposats en la problemàtica, i que no havien comprés. I  ells comentaven la qüestió des d’una altra perspectiva.  

Sabien molt bé i hi comprenien immediatament qualsevol resolució que s’acordava entre tota la gent, i estic segur que posteriorment les propagaven de boca en boca, bé entre la seua família, o als veïns tant al carrer com al mercat.

Sí, l’Escorxador va ser com el nostre niu, igual que les oronetes que ens visitaven per primavera i feien estada temporal en els racons acollidors d’aquell edifici. Un lloc on s’oblidàvem fins i tot de les nostres preocupacions particulars, i on entràvem a través d’una espècie de cerim nia espontània, en un àmbit de raonaments, exposicions de situacions, problemes per solucionar i sempre, sempre, amb una valentia i resolució que mai he observat en un altre grup de veïns. Des de les companyes i companys més imposats en temes socials i concretament en la problemàtica d’El Cabanyal-Canyamelar, fins als menys assabentats d’informació sobre el tema, tots, formàvem una pinya de dones i homes, a la que mai va faltar la solidaritat, la simpatia i l’orgull de sentir-nos actors d’una causa que marcaria un abans i després en la lluita ciutadana; puc assegurar que a nivell mundial.

Des d’aquell edifici, humil i vell. Des d’aquell lloc que temps abans havia estat un escorxador, renaixia dimecres a dimecres la força d’un poble que mai es va resignar a perdre la seua idiosincràsia.

A aquelles dones, totes mares, esposes o germanes de pescadors, de treballadors del moll, de gent que anava diàriament en temps difícils a guanyar-se el dia a dia en el treball fos el que fos. A aquelles dones inclús vingudes d’altres ciutats i països; ningú havia d’explicar-les què és passar dificultats i fins i tot pena. I que cal fer per a véncer les penúries.

Elles han estat la consciència de la Plataforma. La valentia que cal per defensar un poble.

Ara que veig des de la meua terrassa, que és com una torre de guaita, els obrers rehabilitant l’edifici de l’Escorxador per resolució del nou Ajuntament, em ve l’orgull de sentir-me satisfet de viure en el Cabanyal-Canyamelar-Cap de França i recorde totes aquelles cares de dona que amb el seu somriure i presència ens encoratjaren a tots els veïns, en una lluita difícil per  finalment superada.

A vosaltres, records i una forta abraçada.  

A vosaltres, les mares d’El Cabanyal.

Carles Enguix i Borràs    ________________________________________