3. Primers anys (98/99) d’urbanisme i estratègia jurídica.

3. Primers anys d’urbanisme i estratègia jurídica.

Des de primera hora poguérem comptar amb la col·laboració dels millors tècnics en arquitectura i urbanisme del País Valencià. Cal recordar les primeres reunions amb Adolf Herrero, Carles Dolç, crec que tinguérem converses amb Josep Maria Sancho, al carrer Sant Pere, 83. Ens explicaven els conceptes importants per entendre la planificació urbanística, què significa ser B.I.C. o Conjunt Històric Protegit, quins carrers eren B.I.C. i quins no. Ai! Quantes vegades haguérem d’explicar a les assemblees perquè les cases de l’oest del carrer Escalante no eren B.I.C. i les de l’est sí ho eren. Qüestions absolutament necessàries per a comprendre la problemàtica a fons i començar a establir les estratègies col·lectives d’oposició al projecte de prolongació de l’avinguda. A partir d’aquestes reunions es va conformar un grup de treball més ampli. Format per arquitectes i una representació de l’assemblea de la Plataforma. Veïns que necessitàvem informació i formació. Recorde que es feren moltes reunions al despatx de Vicente Vidal i el seu soci Luis Armiño. Allí acudien un bon grapat d’arquitectes: Carles Dolç, Adolf Herrero, Tato Herrero, Joan Calduch, Vicent García, Marilda Azulay, Miquel Navarro, …, segur que falta algun nom, segur, però amb les aportacions futures dels que hi participaren completaré els noms de totes i tots.

Els veïns que anàvem érem Andrés Vaquero, Vicent Gallart, que a més de veí també reunia la condició d’arquitecte, i Tino Villora. Podeu imaginar com eixíem d’aquestes reunions, plens de conceptes nous, plens de paraules pròpies del metallenguatge arquitectònic – urbanístic i amb la responsabilitat d’informar-nos i aprendre els conceptes fonamentals, per a tindre criteri propi i poder transmetre-ho a l’assemblea que, cada dimecres, ens estava esperant amb mils i una preguntes sobre el projecte urbanístic.

____________________________________________________________________

Històries Viscudes 02. Andrés Vaquero Pradillo, Proyecto fallido (07/2019)

En esos primeros meses de la plataforma,  absorbíamos de forma acelerada y sin anestesia  todos los conceptos posibles sobre urbanismo, patrimonio y centros históricos; para la mayoría de nosotros, BIC, dejo de ser un bolígrafo y paso a ser “bien de interés cultural”

      El proyecto municipal se convirtió en monotema, y evitar su aprobación, nuestra misión.

     En cualquier lugar, por ejemplo la casa de Carola y Pedro, con nuestros nuevos amigos de la plataforma, Brigida, Carmen y Santi, nos enfrascábamos en discusiones y teorías sobre el monotema; fue allí, donde decidimos hacer un proyecto alternativo de rehabilitación  sin destrucción del Cabanyal-Canyamelar-Cap de FranÇa. (como veis éramos totalmente fieles a nuestro manifiesto). Las propuestas iban desde no tocar ni un solo ladrillo, hasta permitir algún esponjamiento y alineaciones de calles; la dichosa joroba de Pintor Ferrandis abrió nuestras primeras grietas conceptuales.

     Para los afectados las indemnizaciones  y realojos debían ser modélicos.

     Por fin decidimos que Ildefons Cerdá,  era nuestro hombre y su plan del eixample de Barcelona, nuestro modelo; teníamos prisa y no queríamos empezar de cero.

      En la librería especializada en urbanismo, de la cooperativa de arquitectos Jordi Capell de Barcelona, compramos un par de libros sobre Cerdá y su plan de eixample, pensamos que era la mejor forma de familiarizarnos con la teoría. También pensamos en pedir una  memoria económica a Manolo Pérez Montiel, padre de Pedro.

     De los debates, recuerdo un proyecto que por su gráfica se denominaba “en peine” que definía la forma de llegar al mar desde Valencia (el trafico, se entiende):

Vertiéndose por las arterias perpendiculares del barrio y tornándose sosegado y amable.

     Y como no, también recuerdo el final, rápido y seco, como bronca de maestra: una tarde, María, tía de Carola, nos acuso de obrar de espaldas a la plataforma y no contar con la asamblea.

     Al menos para mi, la vocación urbanística termino allí (afortunadamente, creo), y la absorbente actividad de la plataforma, relego al olvido este episodio.

Andrés Vaquero Pradillo.

__________________________________________________________________

En el Col·legi d’Arquitectes té lloc un debat sobre La prolongació del passeig al Mar. Dels quatre urbanistes que hi intervenen, tres, José Escudero, José Luis Ros i Joaquín Arnau, es mostren partidaris de la rehabilitació del barri sense necessitat de prolongar l’avinguda fins a la mar. Arnau ja havia proposat, des de la seua càtedra del departament d’Estètica de la Universitat Politècnica, l’acabament de l’avinguda amb un edifici per a equipament públic que tanqués el final de l’avinguda pel que fa al bulevard de la Serradora.

Per un altre lloc anava la postura oficial dels que dirigien el Col·legi d’Arquitectes de València. L’opinió del Col·legi d’Arquitectes no rebutja la prolongació. Encara que admet la polèmica i la complexitat del projecte, tot i mostrar algunes objeccions, no mostra una actitud desfavorable al pla. Valora positivament la creació de dotacions públiques, els carrers per a vianants, l’obertura del bulevard de Sant Pere i celebra que per fi s’intervinga en el poble.. Els informes del Col·legi d’Arquitectes són anteriors a l’estiu de 1998 i varen ser enviats a la Conselleria de Cultura el març de 1999, junt amb l’esborrany del projecte. La intenció de l’Ajuntament era, com ja s’ha referit, que la Conselleria fera el seu dictamen abans de la presentació del projecte en el ple municipal i de la consegüent presentació d’al·legacions.

D’altra banda, la Plataforma Salvem el Cabanyal, confiada que la raó està del seu costat, intensifica les activitats d’informació. Poc després del lliurament de la documentació a Cultura, organitza una taula redona a les Corts Valencianes per tal d’assabentar els grups parlamentaris del PSPV-PSOE i EU de les repercussions del pla municipal. Hi participen, junt amb membres de la Plataforma, els arquitectes Miquel Navarro i Juan Calduch. Els tècnics assenyalen greus errors en el projecte i pronostiquen, en cas de portar-lo endavant, “la marginació del Cabanyal i la desintegració del seu teixit físic”. En la reunió, la Plataforma presenta una maqueta sobre el projecte i adverteix que, si la Conselleria de Cultura aprova el pla, s’acudirà als tribunals.

L’informe preceptiu però no vinculant de la Conselleria de Cultura. La valentia del Cap Inspector de Patrimoni, de la Conselleria de Cultura, JOSÉ IGNACIO CASAR.

S’enterarem per Tato Herrero que l’inspector en cap del servei d’inspecció de patrimoni de la Conselleria De Cultura, José Ignacio Casar. Havia signat i registrat l’informe sobre el PEPRI. Un informe que nosaltres esperàvem amb gran impaciència.

Com que l’informe no es feia públic, el 20 de juliol de l’any 2000, dues setmanes després de la data inicialment prevista per al lliurament de l’informe, la Plataforma representada per José Luis Ramos, advocat, Andrés Vaquero i Tino Villora, es persona en la Conselleria de Cultura per a consultar l’expedient. Amb sorpresa, comprova que el dictamen de la Conselleria consta en el dossier. Està signat un mes abans, el 21 de juny, pel cap de l’equip tècnic, José Ignacio Casar. A més, es manifesta clarament contrari al Pla de Reforma Interior propugnat per l’Ajuntament. Els membres de la Plataforma no fan pública la notícia, per no alterar la marxa del procés i el 20 d’agost, tornen a presentar-se a la Conselleria per a ratificar la troballa anterior. El document ha desaparegut.

Va ser aquest mateix dia, a la cafeteria de la Conselleria d’Educació i Cultura que prenem la decisió de proposar a l’assemblea de Salvem El Cabanyal presentar una querella contra la Directora General Consuelo Ciscar.

En ser aprovada la proposta, el 28 d’agost, presenten en el jutjat una querella per prevaricació especial contra Consuelo Císcar, Directora General de Patrimoni, responsable de la gestió dels documents. La querella és acceptada a tràmit l’1 de setembre. Dos dies després, El Mundo publica l’extraviada resolució de la Conselleria, contrària a la proposta de l’equip consistorial. S’ignora qui l’ha filtrat al diari. En conseqüència Salvem El Cabanyal retirà la querella, ja teníem l’informe!

El dictamen tècnic de la Conselleria de Cultura és demolidor. Signat el 21 de juny i ajornada inexplicadament la seua difusió oficial fins al 7 d’octubre, assenyala que el pla “incompleix els mandats de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià i altera l’estructura del conjunt declarat”. Fa afirmacions tan rotundes com que “produeix una intervenció de tal calat que impossibilita la permanència de l’estructura original”. De la part afectada per la prolongació afirma que és “un important patrimoni urbà, la situació actual de la qual és la de major fidelitat a l’eixample originari i a la intenció declaratòria del conjunt històric del Cabanyal”. Per al tècnic signant la prolongació de l’eix Blasco Ibáñez no es pot denominar “rectificació d’alineacions”. Es tracta de “l’obertura d’un nou eix viari que prové d’un altre tipus d’estructura urbana i conté la suficient potència per a desconfigurar l’original del barri”. I conclou: “difícilment pot millorar la relació amb l’entorn una operació que segrega en dues meitats inconnexes l’àrea declarada”. L’informe indica que el PEPRI proposa “la descatalogació d’un 46% de l’edificació protegida transitòriament pel PGOU, percentatge que es redueix al 24% en considerar les 100 noves catalogacions que el PEPRI planteja en l’àmbit declarat, la qual cosa suposa un canvi transcendental en la protecció de l’edificació que marcava el PGOU“. En relació al bulevard de Sant Pere, l’informe determina que “una important operació d’articulació que es vertebra sobre la desaparició de 24 edificis de nivell 2 i uns altres 6 de nivell 3 sembla no tindre sentit”.

La revelació del dictamen de la Direcció General de Patrimoni provoca el lògic esvalot entre els regidors del PP. Rita Barberá torna a aixecar la bandera de l’autonomia municipal. Considera la seua victòria a les urnes per damunt de qualsevol altra consideració tècnica o legal. Arriba a declarar que “la voluntat popular és la base de la democràcia i ningú no pot suplantar aqueixa voluntat. Cap criteri tècnic ni científic no pot suplantar-la”. Aquesta afirmació és titllada pels grups d’oposició municipal de contrària a l’estat de dret, en posar per davant de la legalitat el resultat electoral. Més avant, l’alcaldessa matisarà les seues paraules, sense rectificar el fons del seu pensament: “Jo mai he dit que la voluntat popular està per damunt de les lleis. Només vaig assegurar que el pla venia reflectit en el programa amb què ens presentàrem a les últimes eleccions, que els ciutadans el recolzaren majoritàriament i que això ens dóna legitimitat per a presentar-lo, dins de la Llei”.

El contrapunt al nerviosisme municipal està en els partits de l’oposició, les associacions veïnals del barri i la Federació de Veïns. Els veïns aplaudeixen les conclusions de l’informe. Coincideix amb les tesis defeses per ells. Els partits demanen passar pàgina i enfrontar una rehabilitació acurada del Cabanyal. Tots afirmen que el suport electoral es dóna a la gestió d’un partit i no a un punt molt concret del seu programa.

José Ignacio Casar es converteix en un heroi, un més però molt important, per a Salvem El Cabanyal. No claudicar a totes les pressions, les amenaces que tant des de la Conselleria com des de l’Ajuntament va rebre li va costar el lloc de treball que tan brillantment estava ocupant. En uns dies va ser destituït.

I clar el poder polític del moment, el del PP, ràpidament va reaccionar. Quants informes vol la Conselleria? Què vol que diguen? I des d’aquesta perspectiva va realitzar els encàrrecs que va voler.

El 3 de gener, l’últim dia del termini del lliurament de documentació i després de sis mesos de pròrrogues, l’Ajuntament de València fa arribar a la Conselleria de Cultura cinc informes que recolzen l’aplicació del pla de reforma del Cabanyal-Canyamelar.

Dos dels documents són d’encàrrec, pagats.

L’un del catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Complutense de Madrid, Rafael Gómez-Ferrer.

L’altre del principal responsable del Pla General d’Ordenació Urbana de València, l’arquitecte Alejandro Escribano.

Els altres tres informes corresponen als autors del PEPRI, Joaquín Monfort i Vicente Corell, i a dos funcionaris de l’Ajuntament, el Cap del Servei d’Assessorament Urbanístic i el Cap del Servei de Planejament.

Els membres de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar demanen una còpia a la qual tenen dret per la seua qualitat de part en el conflicte. En vista de la reiterada negativa a lliurar-la, s’encadenen a les portes de les oficines municipals de l’avinguda d’Aragó, fins que, per fi, els fan arribar els documents.

Els informes admeten l’alteració de l’estructura del barri, la modificació d’alineacions, l’enderrocament d’edificis protegits. Tanmateix, tot redunda, segons ells, en la millora del conjunt. La prolongació és qualificada de respectuosa amb la trama del barri i les alteracions, imprescindibles, estan reduïdes al mínim.

Alejandro Escribano afirma que el conjunt històric ha de contemplar-se en funció del seu entorn, per a concloure que l’entorn no és el Cabanyal-Canyamelar, sinó tota la ciutat de València. Per a Escribano, en aquest context, l’únic element rellevant és el traçat de l’avinguda de Blasco Ibáñez. En un arravatament conceptual assegura que l’avinguda “és l’única peça urbana que per la potència geomètrica i claredat de traçat permet o possibilita una relació neta amb l’entorn, un factor d’ordre necessari”. I compara l’acabament de Blasco Ibáñez al que va representar la Gran Via per als barris de l’Eixample al segle XIX. Tanmateix, mostra el seu desconeixement del barri en parlar de la seua “densa i mal airejada trama”.

El catedràtic Gómez-Ferrer declara que el procés administratiu seguit per l’Ajuntament s’ha ajustat a la legalitat vigent. Quant a l’adequació a la Llei de Patrimoni, afirma que això depèn de la contribució del projecte a una millor conservació general del barri. Segons creu el catedràtic, en principi, sí que s’adequa.

Per la seua banda, els autors del projecte, els arquitectes Monfort i Corell, sostenen que la prolongació és imprescindible i que es manté l’estructura urbana i la silueta arquitectònica del Cabanyal. Segons la seua apreciació, només s’apliquen “petites operacions de cirurgia urbana”.

Per últim, els tècnics municipals fan valoracions essencialment polítiques. El Cap de Planejament critica durament l’actuació inicial de la Conselleria de Cultura, mentre el Cap d’Assessorament Urbanístic defèn el valor dels vots obtinguts en les eleccions municipals i afirma sense embuts que “el dret no substitueix la política”.

Segons tots els informes encarregats per l’Ajuntament, l’enderrocament de 1.651 habitatges i de més de 100 cases protegides, i l’obertura d’un canal de 133 metres sobre el qual es bastiran edificis de cinc plantes  perpendiculars a la disposició dels carrers del Cabanyal són una petita operació de cirurgia urbana, respectuosa amb el barri, que no altera la trama i no sols contribueix a la seua conservació, sinó que té un fort caràcter revitalitzador.

El 5 de gener, dos dies després del lliurament dels documents, sense el dictamen dels tècnics de Cultura, sense que passen per l’aprovació de la comissió d’urbanisme del consistori, sense que siguen sotmesos al ple municipal, la Conselleria emet un dictamen de 37 folis en què dóna llum verd al Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar.

L’informe no va signat ni per la Directora General de Patrimoni, Consuelo Císcar, ni pel Conseller de Cultura, Manuel Tarancón. A l’igual del requeriment de més documentació, el signa la Subsecretària de la Conselleria, Ascensión Figueres.

La subsecretària desqualifica els arguments aportats sis mesos abans pels tècnics de la mateixa Conselleria, encapçalats per José Ignacio Casar. Fa seu l’informe d’Alejandro Escribano, del qual copia paràgrafs sencers. Insisteix en què el projecte no suposa cap alteració de l’estructura del barri i, en canvi, contribueix a la conservació, revitalització i integració amb la resta de la ciutat. En un raonament certament relativista afirma que “l’estructura urbana i la millor conservació del conjunt, igual que l’estructura arquitectònica, les característiques de l’ambient, la silueta paisatgística i, fins i tot, l’interès general són conceptes jurídics indeterminats, per a la determinació dels quals acostuma a aplicar-se diversos criteris sobre els que no hi ha unanimitat ni consens, del qual deriva la impossibilitat d’establir conclusions dogmàtiques”. Enfront de tanta indefinició, opta per donar-li el seu suport a la voluntat municipal.

Ascensión Figueres censura també el pronunciament de la Junta de Govern de la Facultat de Dret sobre la il·legalitat del PEPRI, tot adduint que es tracta d’un document anònim i, per tant, sense valor.

Només conèixer la notícia, l’alcaldessa esclata de goig. Proclama: “com que l’equip de govern municipal ha sigut bo, els reis ens han portat la resolució vinculant i definitiva”. Agraeix el regal al conseller Tarancon i, sobretot, al president de la Generalitat, Eduardo Zaplana. En un rampell poètic exclama que l’aprovació del pla “culmina l’aspiració de què València visca abraçada a la mar”.

Al contrari, els grups de l’oposició municipal i les organitzacions veïnals manifesten la seua decepció. La resolució és considerada una barbaritat, una burla a la llei. Per a Salvem el Cabanyal, els informes de l’Ajuntament són insuficients per a contrarestar els presentats en el seu moment per la Plataforma, entre els quals estan els acords de la Junta de Govern de la Facultat de Dret i les manifestacions de prestigiosos arquitectes, sociòlegs i artistes.

Hom critica la rapidesa amb què s’han avaluat els cinc informes tècnics i s’ha redactat el dictamen de la Conselleria. El grup socialista municipal, la Federació d’Associacions de Veïns, les Associacions de Veïns del Cabanyal-Canyamelar i de Pavimar manifesten la seua indignació enfront d’una decisió que consideren, per damunt de tot, il·legal. La Plataforma Salvem el Cabanyal i la Federació de Veïns anuncien que, una vegada s’aprove definitivament el pla, presentaran un recurs contenciós administratiu.

Pel que fa a l’informe de la Facultat de Dret, acusat de document anònim, el degà, Joan Carles Carbonell, replica que fou redactat per professors de la facultat i votat a la Junta. Afegeix que el pla vulnera l’article 21.3 de la Llei de Patrimoni Històric Espanyol i el 39.2 de la Llei de Patrimoni de la Comunitat Valenciana. Confia, en fi, que el jutge ordenarà la suspensió cautelar del projecte quan es presente un recurs contenciós.

Crec que no és tendenciós referir ací, alguns fets político-administratius que es donen els mesos següents. Al principi de febrer, la Directora General de Patrimoni, Consuelo Císcar, és ascendida a Subsecretària de Promoció Cultural de la Conselleria de Cultura. Al final de març, Ascensión Figueres és nomenada per a ocupar la presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al final d’abril, José Ignacio Casar, l’arquitecte que havia signat el dictamen de la Conselleria de Cultura contrari a la prolongació, és cessat com a tècnic de la Conselleria després de set anys com a cap de departament. Es justifica la decisió per l’acabament de la comissió de serveis per la qual estava a Cultura i el retorn a la seua plaça de funcionari de la Conselleria d’Obres Públiques.

 

TORNAR A LECTURES PER L’ESTIU