Josep-Vicent Marqués. Poble pel carrer . Levante-emv 21/05/2000

Hi era Federico, un home que probablement pot distingir els matisos de dues gravacions de Stanley Turrentine  atribuïbles a un canvi de la marca de sidol amb què havia rentat el saxo. No hi era Ciprià Ciscar, a qui preferesc recordar quan sostenia el procés electoral lliure dels estudiants de Dret front al degà social-feixista Efrén Borrajo. Hi era Feli, a punt de parir una cosa més delicada que una candidatura a la secretaria general.

Poble pel carrer       Josep-Vicent Marqués

Deu minuts abans de les vuit de la vesprada ja hi havia gent a l’estació del Cabanyal, que és un barri, antic poble, de València (precisió potser necessària per a lectors de recent arribada al País o polítics de recent fugida a l’olimpus de les poltrones i seients). El que més em va colpir de la manifestació va ser la total intergeneracionalitat de l’acte: des de xiquets fins gent nascuda durant la guerra del 14, bona colla de joves en el sentit més estricte de la paraula, veterans de l’antifranquisme entre els 45 i els 60 anys, i potser una mica menys trentanyers i quarentons primerencs. Ningú amb xòfer o entrenador de paddle (encara que sí una sociòloga que hi practica) i una amable convivència de roba informal de diari, contracultural i algunes, no moltes, corbates.

Hi era Esperança, una amiga nascuda a la Marina Baixa, ex llibretera, no diré què fa ara per si li crea problemes. No hi era Javier Paniagua, que és de la mateixa onada generacional i, abans de professar l’optimisme panglossià en matèria de pesoepesepevé, fou un preuniversitari inquiet de la colla que es reunia al bar Bomba. Hi era Rafa Pla, mil batalles, veterà encaixador de bolillos als fils del temps i del leninisme. No hi era Ciprià Ciscar, a qui preferesc recordar quan sostenia el procés electoral lliure dels estudiants de Dret front al degà social-feixista Efrén Borrajo. Hi era Federico, un home que probablement pot distingir els matisos de dues gravacions de Stanley Turrentine  atribuïbles a un canvi de la marca de sidol amb què havia rentat el saxo. No hi era la contrafigura de donya Rita Barberà, donya Anna Noguera. Hi era la meua estimada ex alumna Brígida, master caríssim en sindicalismo de la neteja en la seua professió anterior. No hi era Vicent Garcés, amb qui m’haguera agradat comentar la surtida d’un llibre que per fi fa justícia al Ruedo Ibérico i a l’entranyable i heroic Pepe Martínez Guerricabeitia. Hi era Feli, a punt de parir una cosa més delicada que una candidatura a la secretaria general. No hi era Joan Lerma, a qui m’haguera complagut mostrar la meua solidaritat pel desaire a Alacant, que és fill del Cabanyal. Hi era Toni Montesinos i Sena, el fotògraf, però no hi eren Pere Mayor ni Ferran Puchades, perdó però continue sense entendre de política, si és que és política al que aquestes persones es dediquen.

Va ser un acte hermós i, com va dir Tino Villora al parlament final, un acte de confiança en el futur: el del Cabanyal, el dels centenars de joves presents, el de l’urbanisme humà, el de la participació del poble entre convocatòries electorals. Un acte viu; allà els zombies.