Josep-Vicent Marqués. La ratlla. Levante-emv. 30/04/2000

Poden considerar aquest article com una acadèmica continuació de les meues classes a l’ETS d’Arqui-tectura, als temps de Pablo Nava-rro i Tomàs Llorens. O poden aplicar- les a ratlles fàcils que creen murs ja traçades però encara no executades.

La ratlla      Josep-Vicent Marqués

La ratlla és això que tira fàcilment el urbanista, urbanòleg o urbanòpata. És fàcil i dóna gust ferho si el rotulador no s’ha assecat o la llapissera té mina. Aquell/a que tira la ratlla i el/la polític/a que ho con-templa i aprova, s’identifiquen sempre amb el rotulador o el llapis. Viatgen amb ella, és a dir, normalment es pensen cotxes amb els semàfors en verd seguint la direcció del traç. Poques vegades es veuen a un o altre costat. Poques vegades s’adonen que, al mateix temps que una via d’accés ràpid, han dissenyat un mur, han posat una barrera, han acurtat un espai de percepció urbana i de relació humana, veïnal, social.

Al costat d’Arrancapins de la gran via de Ferran el Catòlic, poca gent sap que fent cantonada amb el carrer de Don Juan de Villagrasa, doscents metres cap a l’oest, hi ha un forn al menys de cents anys —excellent ara en matèria de mones i petits brioches— esmentat per Blasco Ibáñez. Tinc un amic que viu vora l’antic mercat d’Abastos (per cert,  es cauran totes les vidreres en just càstig a no dur franja blava a l’es-cut?)  i ho ignora tot sobre Arrancapins,  a l’altre costat del carrer d’Àn-gel Guimerà. Són fets derivats de la decisió, no dic que incorrecta, que Ferran el Catòlic i Àngel Guimerà es transformaren en vies ràpides. Jo vaig nàixer per allí, a la finca de les Escolàpies. Els dos forns del barri on jo he anat a recollir la cassola d’arròs en forn que havia fet ma mare són ara, per la ratlla, dos barris, dos espais de percepció i relació diferents del meu.

Poden considerar aquest article com una acadèmica continuació de les meues classes a l’ETS d’Arqui-tectura, als temps de Pablo Nava-rro i Tomàs Llorens. O poden aplicar- les a ratlles fàcils que creen murs ja traçades però encara no executades. La ratlla de la innecessària prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, per exemple. No sols és dramàtic i malbaratador històricament, socialment i econòmicament enderrocar mil duescentes cases. És partir el Cabanyal en dos barris. I qui ho negue hauria de fer-se mirar el defecte de percepció o l’excés de cinisme.