Maria Josep Picó. Salvem el Cabanyal. El Temps núm.1827 17/06/2019

La victòria, tot i l’optimisme, no convida a l’eufòria, sinó a la prudència, i posa el punt de mira en l’execució de les noves polítiques municipals que han de fer possible la revitalització i preservació del Cabanyal-Canyamelar. El barri mariner de la capital, amb un patrimoni històric valuosíssim i una idiosincràsia cultural i social molt marcada, és un districte de cobdícia perquè atresora la façana litoral de la ciutat encara sense un rumb definit.

Salvem el Cabanyal   Per Maria Josep Picó

Després de 21 anys d’activitat reivindicativa i d’haver esdevingut un referent en la lluita ciutadana progressista de la ciutat de València, Salvem el Cabanyal ha dit adeu. La plataforma cívica ha aconseguit l’objectiu principal de la seua lluita als carrers i els jutjats, amb la veu ferma davant potents interessos econòmics: frenar la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez de València fins a la Mediterrània travessant i destruint la trama urbana del barri declarat Bé d’Interès Cultural.

La victòria, tot i l’optimisme, no convida a l’eufòria, sinó a la prudència, i posa el punt de mira en l’execució de les noves polítiques municipals que han de fer possible la revitalització i preservació del Cabanyal-Canyamelar. El barri mariner de la capital, amb un patrimoni històric valuosíssim i una idiosincràsia cultural i social molt marcada, és un districte de cobdícia perquè atresora la façana litoral de la ciutat encara sense un rumb definit. Una direcció que també està lligada per la necessària planificació estratègica de la zona d’influència del port de València, la qual encara arrossega herències dels grans esdeveniments com ara la Copa de l’Amèrica o el Circuit Urbà de Fórmula 1.

L’Ajuntament de València governat per majoria absoluta del Partit Popular va encarregar la redacció del Pla de Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar el 1997 i un any després es feia l’exposició pública del planejament, el qual va rebre més de 3.000 signatures en contra. En aquell moment es va constituir Salvem el Cabanyal, només havien passat tres anys des del naixement de Salvem el Botànic. Mentrestant, es succeïen els informes de suport de les opinions expertes de diverses àrees de coneixement de les universitats públiques de la ciutat, tant de la Politècnica com la de València. El govern municipal de la Nau encapçalat per Joan Ribó va anul·lar definitivament aquest planejament, ja suspès pel Ministeri de Cultura de l’Executiu de Rodríguez Zapatero pel valor històric i patrimonial del barri.

Les defenses del Botànic i del Cabanyal van esdevindre grans gegants cívics als quals es va haver d’enfrontar l’equip liderat per l’alcaldessa Rita Barberà i la seua mà dreta, Alfonso Grau, recentment condemnat per l’Audiència Provincial de València a presó pels delictes de suborn i blanqueig de capitals. Els moviments salvem es van convertir en la veritable oposició política als carrers, i van mostrar el poder de la cultura participativa i dels valors progressistes. Alhora, es van forjar en grups de pressió molt solvents davant els mitjans de comunicació, perquè van tractar la premsa amb respecte, professionalitat i honestedat, sense intentar vendre superficialment el seu malestar, sempre aportant arguments i documents de valor i en un to dialogant. I, tot, en una etapa de consolidades majories absolutes de la dreta al cap i casal.

Salvem el Botànic —després de 22 anys d’activitat intensa i d’inventar una nova fórmula de mobilització ciutadana en positiu, creativa i inspiradora— també va anunciar formalment la seua desaparició l’abril de 2017. La missió estava acomplida: evitar la construcció de tres torres de 21 altures al conegut com solar de Jesuïtes, al costat del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Els dos moviments ciutadans de referència a València durant les últimes dècades han pogut fer onejar la bandera de la victòria. No és el cas de la plataforma Per l’Horta, nascuda posteriorment, però també molt representativa durant aquests anys, l’activitat de la qual continua sent indispensable. Tanmateix, els èxits al Botànic i el Cabanyal queden esmorteïts quan les noves polítiques municipals es fan pregar. Aturar inèrcies és complex, més encara quan es pateix la restricció en finançament. Tot i això, hi ha projectes que mereixen una estima especial perquè van ser autèntics emblemes de l’esquerra. I més enllà de les restriccions pressupostàries, hi ha moltes vies imaginatives per dinamitzar els espais municipals: accions participatives, trobades, activitats culturals i d’oci, diàlegs, xicotets gestos cap a la ciutadania i els veïns que poden ajudar a consolidar decisions polítiques.

El solar de Jesuïtes no es va urbanitzar, però avui continua presentant el mateix aspecte, amb la seua tanca d’obra, potser, amb grafits més actuals. Si bé és cert que l’Ajuntament de València està en tractes amb la Universitat de València per ampliar el Jardí Botànic, encara no hi ha res tangible. Tampoc no hi haurà enderrocaments al barri marítim, però s’ha hagut d’esperar tres anys per conèixer el Pla Especial de Protecció del Cabanyal-Canyamelar. Les promeses de les primeres legislatures es tornen apressants durant els segons mandats polítics.