Rumb al barri de pescadors de València (abans que hi arriben les excavadores) (The Guardian)

València s’ha convertit en una de les ciutats més de moda d’Espanya, però si les excavadores amenacen un dels seus barris més antics i amb més ambient, cap preguntar-se quin és el preu d’un progrés tan ràpid.

“Estar sol a València”, deia el crític teatral Kenneth Tynan citant un nord-americà, “és estar permanentment a 20 minuts del suïcidi”.

“To be alone in Valencia,” theatre critic Kenneth Tynan quoted an American as saying, “is to be permanently 20 minutes this side of suicide.”

Spain’s third-largest city has come a long way since Tynan himself dubbed it the “world capital of anti-tourism” 40 years ago. The old quarter has been tarted up, Santiago Calatrava’s space-age fantasy, the Ciudad de las Artes y las Ciencias, has been virtually completed, the America’s Cup sailed into town in 2007, and it hosted a Formula One grand prix a year later.

La tercera ciutat d’Espanya ha recorregut un llarg camí des que Tynan l’anomenara “la capital mundial de l’anti-turisme” fa 40 anys. El casc antic ha estat restaurat (ni que siga superficialment), la fantasia espacial de Santiago Calatrava –la Ciutat de les Arts i les Ciències– ha estat pràcticament acabada, l’America’s Cup va navegar a la ciutat el 2007, i un any després hi va haver un Gran Premi de Fórmula 1.

De ser la germana una mica trist i oblidada de la família espanyola, es va convertir en una destinació de moda.

Amb tant d’orgull recobrat en la seua ciutat, era fàcil imaginar que els valencians no tornarien a cometre mai més els crims arquitectònics del passat, que la cementació inconscient de la costa i la construcció d’insípids blocs d’apartaments eren coses del passat dolorós.

Estàvem equivocats.

Si es trova vostè en l’àrea de València, no deixe de visitar el barri dels vells pescadors, El Cabanyal. Aquesta joia de la classe treballadora, d’estil art-nouveau –oficialment, “zona histórica protegida”– pot deixar d’existir en la seua forma actual d’ací a poc temps. Si els planificadors de l’Ajuntament s’ixen amb la seua, les excavadores continuaran perforant un gran forat al bell cor del barri per a ampliar una moderna avinguda des del centre de la ciutat al mar. Els residents han protestat a crits, i el més alt tribunal del país –el Tribunal Constitucional– ha ordenat aturar la demolició, però l’alcaldessa de València, Rita Barberá, ha insistit que continuarà endavant amb el projecte.

Nascut al segle 13, El Cabanyal ha acabat sent el terme comú per a denominar el que en realitat són tres barris que s’estenen al nord del port –El Canyamelar, El Cabanyal i El Cap de França– i deu el seu nom a les files de cabanes de pescadors amb sostre de palla, també conegudes com barraques, que s’aliniaven paral·leles a la platja. Encara avui es poden veure les restes d’algunes d’elles, amb les seues característiques teulades –antigament de palla– a dues aigües.

From being a slightly forlorn and forgotten sister in the Spanish family, it became a hot destination.

With so much new-found pride in their city, it was easy to imagine that Valencians would never again commit the architectural crimes of the past, that the knee-jerk cementing of the coastline and construction of characterless apartment blocks was a thing of painful memory.

We were wrong.

Enjoy some top Paella in the Cabanyal district. Photograph: Marco Balzani/Getty Images/Flickr RF

If you are in the Valencia area this year, be sure to visit the old fishermen’s quarter, El Cabanyal. This working-class jewel of art-nouveau style – officially a “protected historical zone” – may not exist in its present form for much longer. If the city hall planners get their way, bulldozers will continue punching a large hole through the middle of it to extend a modern avenue from the city centre to the sea. Residents have protested vociferously, and the highest court in the country – the Tribunal Constitucional – has ordered a stop to the demolition, but Valencia’s Mayor, Rita Barberá, has insisted she’ll go ahead.

In existence since the 13th century, El Cabanyal has become the common term for what are in fact three neighbourhoods stretching north from the port – El Canyamelar, El Cabanyal and Cap de França – and owes its name to the rows of thatched fishermen’s cabins, also known as barracas, that used to line the beachfront. The remains of some can be seen today, with their characteristic steep – formerly thatched – roofs.