Text llegit a la Concentració per la TRANSPARÈNCIA I LA PLURALITAT A CANAL 9
Una dona de Simat de la Valldigna en tornar a mig dia de Benifairó (de la Valldigna) on hi havia anat a veure la família li comentà a la veïna que cosia al portal:
Xica, saps que sa cremat el forn a Benifairó i a la fornera se l’han hagut d’endur a l’hospital?
No pot ser. Replicà la veïna. Porte tot el matí sentint la radio i no han dit res d’això…
Però xica si ho he vist jo, s’encabotà la primera.
Que no pot ser, que l’hauria sentit. A veure si en el diari de les dos en diuen algo………….
Tres quilòmetres hi ha entre Benifairó i Simat.
Açò contava el nostre benvolgut Josep Vicent Marqués per explicar allò tant estrany i sabut al mateix temps: el que no ix als mitjans de comunicació no ha passat, no existeix, no és.
Però el forn de Benifairó, s’havia cremat i la fornera tornà al poble tres dies desprès tota plena d’embenats.
Els polítics responsables dels mitjans de comunicació públics valencians i els qui han posat a dirigir-los imaginen una societat de dones assentades al carrer i homes al bar, empassant-se sense més ni més allò que els hi arriba pels ulls o les oïdes. Y dissenyen el menú a mida dels interessos del poder, del seu poder.
El menú és ben senzill i ben alegre: “València es la tierra de las flores, de la luz y del amor” i així a 24 hores ompli l’espai una mena de mantra hipnòtic i l’etern somriure sobrepost en un posat ridícul del màxim responsable d’aquesta pantomima.
Doncs no es tot mentida, València és la terra de l’amor i és també la terra de l’amor a la terra, i hi ha –mira tu- qui no es complau en veure com la costa desapareix sota fotracades de ciment, i alça la veu.
No, no és tot mentida, València és la terra de la llum, però la llum del sol i de la lluna que canvia, alhora previsible i sorprenent, no la de boscos de fanals que enlluernen els ulls del qui volen dormir i fan fugir la foscor tan preuada per besades d’amants. Hi ha qui vol veure el cel i els seus ullets d’estels i no pot, alça la veu i s’organitza.
Passen moltes coses al nostre país, hi ha rius que fan pudor, centrals elèctriques al mig d’un barri obrer, escoles que no hi son………. podem seguir……… barris amenaçats de destrucció a caprici de vàndals ignorants, projecció permanent de la pel·lícula “La increïble horta minvant”, crematoris molests, ……….coses sense importància…… PAIS que s’engoleixen masies centenàries, milers de dependents sense una sola ajuda mirant la llei escrita on consten els seus drets al mig d’una saleta de la casa modesta on van morint en cua, qui és l’últim ? pregunten i tots contesten, jo.
Pobre país preciós avui tan desgraciat………
Però no és tot mentida, no, València és també la terra de les flors, flor de la taronjina, de tot l’any, del gessamí, d’absenta,……. i les flors que duem els dies 3 als morts a l’accident del metro -que maleïts siguen, no hauria d’haver passat mai- d’aquell 3 de Juliol ara farà 4 anys.
Passen moltes de bones i roïnes, i a cada racó de la nostra geografia a cada poble, a cada barri hi ha gent que s’alça i s’organitza conscient que el mon on som no és nostre si no el préstec que ens han fet els fills dels nostres fills i vol deixar-lo net, habitable, polit; som persones de bé.
I mentres, ells no sols fan festa i riure, no tan sols ens silencien, no; prediquen la mentida, deformen realitats, calumnien ciutadans, soterren la memòria dels vius i la dels morts, memòries del subsòl.
Més, la cassola bull
i tenim la funesta mania d’existir
No està clar si la radio al final va esmentar el succés
però creieu-me amics
aquell dia a Benifairó de la Valldigna el forn es va cremar.
Leave a Comment