Violència (Sergi Tarín de L’Informatiu)

“Salvem El Cabanyal és un niu de violents”. No hi ha dia que l’alcaldessa no pronuncie esta frase. “¡Uns terroristes!”, arribà a suggerir en una roda de premsa. I sempre que pot els responsabilitza, amb la subtilesa del qui vol esquivar querelles, dels anònims amb insults que, segons Las Provincias, reben des de fa dies un grup de veïns a favor de la prolongació. Per això visità esta setmana per sorpresa El Cabanyal i en companyia de Lola Soriano, la seua cap de premsa.“La gent pateix violència al barri”, afirmà Barberá. No li falta raó.“Salvem El Cabanyal és un niu de violents”. No hi ha dia que l’alcaldessa no pronuncie esta frase. “¡Uns terroristes!”, arribà a suggerir en una roda de premsa. I sempre que pot els responsabilitza, amb la subtilesa del qui vol esquivar querelles, dels anònims amb insults que, segons Las Provincias, reben des de fa dies un grup de veïns a favor de la prolongació. Per això visità esta setmana per sorpresa El Cabanyal i en companyia de Lola Soriano, la seua cap de premsa.“La gent pateix violència al barri”, afirmà Barberá. No li falta raó.“Salvem El Cabanyal és un niu de violents”. No hi ha dia que l’alcaldessa no pronuncie esta frase. “¡Uns terroristes!”, arribà a suggerir en una roda de premsa. I sempre que pot els responsabilitza, amb la subtilesa del qui vol esquivar querelles, dels anònims amb insults que, segons Las Provincias, reben des de fa dies un grup de veïns a favor de la prolongació. Per això visità esta setmana per sorpresa El Cabanyal i en companyia de Lola Soriano, la seua cap de premsa.“La gent pateix violència al barri”, afirmà Barberá. No li falta raó.

La mare de Francisco Giner passà anys gitant-se cada nit amb el plor als ulls per si l’endemà les excavadores enderrocaven sa casa del carrer sant Pere, on havia nascut. Fa anys que va faltar. Una mort accelerada per l’angoixa. Violència. Sant Pere és el carrer més antic del Cabanyal, origen i identitat de l’antiga vila marinera. Un grapat de cases il·lustres planten cara a la brutícia que no neteja l’ajuntament i a la droga que permet la policia. Violència. Per les voreres, xiquets de famílies sense recursos passegen bruts dia i nit sense que els Serveis Socials del consistori garantisquen l’escolarització. Violència. En una de les cases encara vives residix Faustino, de 90 anys.  Una preocupació el corca per dins. ¿Què farà amb tots els mobles quan el tiren de casa i haja d’anar a una residència?

Las Provincias ho diu sempre que pot: “les màquines estan a les portes del Cabanyal…”. Molt veïns tenen pànic de la bústia i de la carta d’expropiació forçosa. Una missiva queacollona molt més que els anònims que alguns asseguren rebre. Sobretot si per ta casa et paguen 10 vegades menys del valor de mercat. Violència. Cabanyal 2010 és l’empresa pública que s’encarrega de comprar vivendes a preus ínfims. Alguns veïns han denunciat pressions d’esta entitat: cridades constants, citacions per a què porten les claus, maniobres per a què firmen papers on cedixen les cases… Violència. Cirila, al carrer Vidal de Cañelles, viu sola en un edifici amb una desena de portes. Bona part dels pisos són deCabanyal 2010. Cirila està malalta i tem que li passe alguna cosa i ningú l’ajude. També que gent marginal ocupe l’immoble i li facen la vida impossible.

Violència. Silenciosa, real, durant 12 anys. Com la que patix Vicent Cuenca. Fa dècades vivia en una alqueria de la partida de Vera que li expropiaren per a construir la Universitat Politècnica. Ara l’ajuntament el vol fer fora de sa casa del carrer Escalante. O Bartolomé Lobato, extremeny que residí molts anys a Euskadi i sempre va amb una txapela al cap. No fa molt li escrigueren en la porta de casa: “Vasco hijo de puta”. ¿On estava l’alcaldessa? O Pepa Martí, qui camina a diari des del carrer de la Reina fins el Mercat per la zona més degradada perquè es nega a què els carrers històrics del barri es podrisquen d’oblit, que és un dels rostres de la misèria. Pepa conta que, en alguna ocasió, xiquets de pares indigents s’han divertit espentant-la o pegant-li calbots. No hi ha dubte, Rita Barberá té raó. Hi ha molta violència al Cabanyal. Massa. I tota impune.

La mare de Francisco Giner passà anys gitant-se cada nit amb el plor als ulls per si l’endemà les excavadores enderrocaven sa casa del carrer sant Pere, on havia nascut. Fa anys que va faltar. Una mort accelerada per l’angoixa. Violència. Sant Pere és el carrer més antic del Cabanyal, origen i identitat de l’antiga vila marinera. Un grapat de cases il·lustres planten cara a la brutícia que no neteja l’ajuntament i a la droga que permet la policia. Violència. Per les voreres, xiquets de famílies sense recursos passegen bruts dia i nit sense que els Serveis Socials del consistori garantisquen l’escolarització. Violència. En una de les cases encara vives residix Faustino, de 90 anys.  Una preocupació el corca per dins. ¿Què farà amb tots els mobles quan el tiren de casa i haja d’anar a una residència?

Las Provincias ho diu sempre que pot: “les màquines estan a les portes del Cabanyal…”. Molt veïns tenen pànic de la bústia i de la carta d’expropiació forçosa. Una missiva queacollona molt més que els anònims que alguns asseguren rebre. Sobretot si per ta casa et paguen 10 vegades menys del valor de mercat. Violència. Cabanyal 2010 és l’empresa pública que s’encarrega de comprar vivendes a preus ínfims. Alguns veïns han denunciat pressions d’esta entitat: cridades constants, citacions per a què porten les claus, maniobres per a què firmen papers on cedixen les cases… Violència. Cirila, al carrer Vidal de Cañelles, viu sola en un edifici amb una desena de portes. Bona part dels pisos són deCabanyal 2010. Cirila està malalta i tem que li passe alguna cosa i ningú l’ajude. També que gent marginal ocupe l’immoble i li facen la vida impossible.

Violència. Silenciosa, real, durant 12 anys. Com la que patix Vicent Cuenca. Fa dècades vivia en una alqueria de la partida de Vera que li expropiaren per a construir la Universitat Politècnica. Ara l’ajuntament el vol fer fora de sa casa del carrer Escalante. O Bartolomé Lobato, extremeny que residí molts anys a Euskadi i sempre va amb una txapela al cap. No fa molt li escrigueren en la porta de casa: “Vasco hijo de puta”. ¿On estava l’alcaldessa? O Pepa Martí, qui camina a diari des del carrer de la Reina fins el Mercat per la zona més degradada perquè es nega a què els carrers històrics del barri es podrisquen d’oblit, que és un dels rostres de la misèria. Pepa conta que, en alguna ocasió, xiquets de pares indigents s’han divertit espentant-la o pegant-li calbots. No hi ha dubte, Rita Barberá té raó. Hi ha molta violència al Cabanyal. Massa. I tota impune.

La mare de Francisco Giner passà anys gitant-se cada nit amb el plor als ulls per si l’endemà les excavadores enderrocaven sa casa del carrer sant Pere, on havia nascut. Fa anys que va faltar. Una mort accelerada per l’angoixa. Violència. Sant Pere és el carrer més antic del Cabanyal, origen i identitat de l’antiga vila marinera. Un grapat de cases il·lustres planten cara a la brutícia que no neteja l’ajuntament i a la droga que permet la policia. Violència. Per les voreres, xiquets de famílies sense recursos passegen bruts dia i nit sense que els Serveis Socials del consistori garantisquen l’escolarització. Violència. En una de les cases encara vives residix Faustino, de 90 anys.  Una preocupació el corca per dins. ¿Què farà amb tots els mobles quan el tiren de casa i haja d’anar a una residència?

Las Provincias ho diu sempre que pot: “les màquines estan a les portes del Cabanyal…”. Molt veïns tenen pànic de la bústia i de la carta d’expropiació forçosa. Una missiva queacollona molt més que els anònims que alguns asseguren rebre. Sobretot si per ta casa et paguen 10 vegades menys del valor de mercat. Violència. Cabanyal 2010 és l’empresa pública que s’encarrega de comprar vivendes a preus ínfims. Alguns veïns han denunciat pressions d’esta entitat: cridades constants, citacions per a què porten les claus, maniobres per a què firmen papers on cedixen les cases… Violència. Cirila, al carrer Vidal de Cañelles, viu sola en un edifici amb una desena de portes. Bona part dels pisos són deCabanyal 2010. Cirila està malalta i tem que li passe alguna cosa i ningú l’ajude. També que gent marginal ocupe l’immoble i li facen la vida impossible.

Violència. Silenciosa, real, durant 12 anys. Com la que patix Vicent Cuenca. Fa dècades vivia en una alqueria de la partida de Vera que li expropiaren per a construir la Universitat Politècnica. Ara l’ajuntament el vol fer fora de sa casa del carrer Escalante. O Bartolomé Lobato, extremeny que residí molts anys a Euskadi i sempre va amb una txapela al cap. No fa molt li escrigueren en la porta de casa: “Vasco hijo de puta”. ¿On estava l’alcaldessa? O Pepa Martí, qui camina a diari des del carrer de la Reina fins el Mercat per la zona més degradada perquè es nega a què els carrers històrics del barri es podrisquen d’oblit, que és un dels rostres de la misèria. Pepa conta que, en alguna ocasió, xiquets de pares indigents s’han divertit espentant-la o pegant-li calbots. No hi ha dubte, Rita Barberá té raó. Hi ha molta violència al Cabanyal. Massa. I tota impune.