Artur Gallego. El barri que no cesa. Portes Obertes 2008
Un sol preciós mos ve cada matí des de llevant per despertar el llangardaix estès a la voreta de la mar que en som: el Cabanyal, un barri, un barri qualsevol amb el detall de tenir la mar al front i l’horta per l’esquena. La gent ací ha menjat en temps de fam, de la mar: polps, clòtxines, tellines … i de l’horta de tot: codonys, cascalls, mores, granotes, panís i caragols… Ens les hem arreglat i ací estem, dempeus, com sempre. Artículo de ARTUR GALLEGO.
Fa temps que ens volen fotre, Han descobert en aquesta meravellosa societat súpermoderna que la platja mola i encara mola més arribar en BMW (“break my window” en diuen a Sowetto) a tota virolla per una avinguda que han decidit fer per sobre de les cases de la gent. La gent. Volen trencar el barri per la zona que menys capacitat té de defendre’s. Faran l’avinguda i finques a tots dos costats. Això se’n diu substitució de població. Ens trenquen per la meitat i ignoren olímpicament el dolor que causa la desfeta.Un sol precioso nos viene cada mañana desde levante para despertar el lagarto tendido en la orilla del mar que somos: El Cabanyal, un barrio, un barrio cualquiera con el detalle de tener el mar enfrente y la huerta por la espalda. La gente de aquí ha comido en tiempos de hambre, del mar: pulpos, mejillones, telllinas… y de la huerta: membrillo, adormidera, ranas, maíz y caracoles. Nos las hemos arreglado siempre y aquí estamos, en pie, como siempre.
Hace tiempo que nos quieren joder. Han descubierto en esta maravillosa sociedad súpermoderna que la playa mola y todavía mola más llegar en BMW (“break my window” dicen en Sowetto) a toda velocidad por una avenida que han decidido hacer por encima de las casas de la gente. La gente. Quieren romper el barrio por la zona que menor capacidad de defenderse tiene. Harán la avenida y edificios a los dos lados. Eso se llama sustitución de la población. Nos rompen por la mitad e ignoran olímpicamente el dolor que causa tal destrucción.
Doncs, no. 10 anys dient que no, cridant que no, argumentant que no. Que no. Que al barri li calen altres coses. Que les cases acullen i en són en si mateix harmoniós argument (cal mirar-les per veure-les), que els vells que sobreviuen (tota la vida duen sobrevivint) necessiten repòs, tranquil·litat, morir (en pau morir) quan toque. Que els joves que han vingut no tenen propietats (si es que en tenen) que no siga el seu sostre i un futur que els volen capgirar a ma armada, robant-los amb la llei empunyant, els seus somnis senzills.
Portem 10 anys lluitant i en la llei hem guanyat, hem perdut, hem tornat a guanyar i ara anem perdent una altra volta. Maleït joc de la justícia. Pot ser ens imaginen ajupits, somnien amb el nostre silenci i la imatge que ens mostra agenollats, d‘esgotament vençuts, ja pàries estenent una mà que implora uns euros més a canvi de la casa. Pensen que ens podem permetre la derrota, quan ens ignoren i maltracten, quan ens aboquen a la misèria, quan ens han tancat una per una totes les portes?.
Dons no, quan un es debilita no viatja sol en aquest camí cap a la supervivència i al seu voltant quatre li fan costat. Doncs no, a ells que tant s’estimen la pau dels cementiris els arribarà el rebombori perquè aquesta tardor el Cabanyal torna a obrir les portes de les cases, a mostrar cuines i menjadors, parets cobertes d’imatges i retrats que un bon grapat de reporters gràfics al llarg d’aquests 10 anys han captat amb els seus ulls savis i àvids de mostrar la realitat d’un barri, d’una ciutat que sobreviu i lluita per sota d’esdeveniments de rugits de motors, de vents e veles, de flors d’un dia. Imatges de la ciutat real. Aquest Octubre veurem el Cabanyal bullir com a cassola en forn, globus de colors assenyalant les cases on es mostra el recull d’aquests 10 anys que portem parint (una hora llarga) un futur que no esborra les senyes del passat, una continuïtat de vida, un demà per a tots.
I com que no ens invitaren a les festes VIPS d’aquest estiu passat, farem la nostra festa, la festa de la gent que anava en tercera en el Titànic. L’alegria és un arma. La música no ens amansarà ara que hem de ser feres ferotges.
Anem a fer la festa el 31 d’Octubre, la nit de Hallowen, la nit que el senyor de la mort convoca les seves hosts malignes. Nosaltres que som els “bons” ens tornarem en bruixes i bruixots i en farem de maleficis que seran malsons pels qui porten corbata, maletí, i un exercit d’excavadores en formació d’atac.
Amb vosaltres segur que anirà bé. Vine, toca, balla i digues-lo als amics. Eixirem enfortits, dinàmics i amb més amics que abans.
Et convidem a les Portes Obertes i a la festa gran, volem que ens regales la teva presència, s’hi trobarem els vells, els joves i els demés, tindrem un grat record, sabrem que no estem sols i al final (o abans) acabarem guanyant, guanyant la pau per a poder dormir, l’orgull de vèncer al capital més cru, la derrota de Rita. No “la cantaora”. La del P.P.. La mala.
La mar no n’ha tingut mai amo, ni el barri portaveu. T’invitem a nosaltres, que som com som, com saps.
Besades
Artur Gallego
Pues no. 10 años diciendo que no, gritando que no, argumentando que no. Que no. Que al barrio le hacen falta otras cosas. Que las casas acogen y son en si mismas armonioso argumento (hay que mirarlas para verlas), que los viejos que sobreviven (toda la vida llevan sobreviviendo) necesitan reposo, tranquilidad, morir (en paz morir) cuando toque. Que los jóvenes que han venido no tienen otras propiedades (si es que las tienen) que no sean su techo y un futuro que les quieren cambiar a mano armada, robándoles, empuñando la ley, sus sencillos sueños.
Llevamos 10 años luchando y, con la ley, hemos ganado, hemos perdido, hemos vuelto a ganar y ahora vamos perdiendo otra vez. Maldito juego de la justicia. Quizá nos imaginan encogidos, sueñan con nuestro silencio y la imagen que nos muestra arrodillados, vencidos por agotamiento, parias tendiendo una mano que implora unos euros más a cambio de la casa. ¿Piensan que nos podemos permitir la derrota, cuando nos ignoran y nos maltratan, cuando nos hunden en la miseria, cuando nos han cerrado una por una todas las puertas?
Pues no, cuando uno se debilita no viaja solo en esta camino hacia la supervivencia y, a su alrededor, unos cuantos le apoyan. Pues no, a ellos que tanto aman la paz de los cementerios les llegarà el rumor porque este otoño, El Cabanyal vuelve a abrir las puertas de las casas, a mostrar cocinas y comedores, paredes cubiertas de imagenes y retratos que un buen puñado de reporteros gráficos a lo largo de estos 10 años han captado con sus ojos sabios y avidos de mostrar la realidad de un barrio, de una ciudad que sobrevive y lucha por debajo de acontecimientos de rugir de motores, de vientos y velas, de flores de un día. Imágenes de la ciudad real. Este octubre veremos El Cabanyal hervir como una cazuela al horno, globos de colores señalando las casas donde se muestra el resumen de estos 10 años que llevamos pariendo (una hora larga) un futuro que no borra las señas del pasado, una continuidad de vida, un mañana para todos.
Y como no nos invitaron a las fiestas VIPS del verano pasado, haremos nuestra fiesta, la fiesta de la gente que viajaba en tercera en el Titanic. La alegría es un arma. La música no nos amansarà ahora que debemos ser fieras feroces.
Vamos a hacer la fiesta el 31 de octubre, la noche de Hallowen, la noche que el señor de la muerte convoca a sus huestes malignas. Nosotros, que somos los “buenos” nos convertiremos en brujas y brujos y haremos maleficios que serán pesadillas para los que llevan corbata, maletín y un ejército de excavadoras en formación de ataque.
Con vosotros seguro que irá bien. Ven, toca, baila y dilo a los amigos. Saldremos fortalecidos, dinámicos y con más amigos que antes
Te invitamos a las Portes Obertes y a la fiesta grande, queremos que nos regales tu presencia, nos encontraremos los viejos, los jóvenes y los demás, tendremos un grato recuerdo, sabremos que no estamos solos y al final (o antes) acabaremos ganando, ganando la paz para poder dormir, el orgullo de vencer al capital más crudo, la derrota de Rita. No “la cantaora”. La del P.P. La mala.
El mar no ha tenido nunca dueño, ni el barrio portavoz. Te invitamos a nosotros, que somos como somos, como sabes.
Besos
Artur Gallego
Leave a Comment