Werner Moron. Portes Obertes 2008
Werner Moron. Vaig nàixer molt al nord de València, a la vora del mar del nord, en un port a Anvers.Quan vaig arribar per primera vegada al Cabanyal, malgrat la barrera de llengua i clima, em vaig sentir com a casa. Era un “com a casa” existencialment profund. Em sentia en la meva infància en 1950. I encara que nascut el 1962, el meu pensament em va parlar així del lloc on jo l’havia portat.
“Una infància universal”. És a dir, un lloc on l’exterior, el carrer, els petits comerços, la gent, et donen la impressió d’estar dins, a l’interior. El biòtop cultural del Cabanyal, el mar, tres quilòmetres de cases d’un o dos pisos davant el mar i el desig de viure en la banda amable de la vida, et fa submergir-te en el bany màgic de la infància. Davant la brutalitat d’un món mundialitzat, voluntarista fins a la histèria, aquest lloc únic m’assemblava tan important com les pedres mortes d’Abu Simbel. Per això, en el meu treball Paracommand’ art, vaig reflexionar sobre una obra que directament impliqués una economia, un senyal i una ambició. Una tela, una realització, un concepte.Werner Moron
Vaig nàixer molt al nord de València, a la vora del mar del nord, en un port a Anvers.
Quan vaig arribar per primera vegada al Cabanyal, malgrat la barrera de llengua i clima, em vaig sentir com a casa. Era un “com a casa” existencialment profund. Em sentia en la meva infància en 1950. I encara que nascut el 1962, el meu pensament em va parlar així del lloc on jo l’havia portat. “Una infància universal”. És a dir, un lloc on l’exterior, el carrer, els petits comerços, la gent, et donen la impressió d’estar dins, a l’interior. El biòtop cultural del Cabanyal, el mar, tres quilòmetres de cases d’un o dos pisos davant el mar i el desig de viure en la banda amable de la vida, et fa submergir-te en el bany màgic de la infància. Davant la brutalitat d’un món mundialitzat, voluntarista fins a la histèria, aquest lloc únic m’assemblava tan important com les pedres mortes d’Abu Simbel. Per això, en el meu treball Paracommand’ art, vaig reflexionar sobre una obra que directament impliqués una economia, un senyal i una ambició. Una tela, una realització, un concepte.
La tela es va fer per travessar el carrer un poc a la manera de les banderoles ciclistes. El tema va ser escollit per la gent del barri. Era un cor, un enorme cor viu com els habitants d’aquest barri. A una banda i una altra del cor de la gent del barri, vaig pintar un got d’aigua i un ganivet. A l’entrada del Cabanyal, la tela es va estendre sobre el carrer i des d’una casa molt pròxima es va difondre el soroll d’una pulsació cardíaca, un soroll sord i amplificat. TUDUM, TUDUM… Al voltant del cor pintat hi havia un got d’aigua per simbolitzar l’hospitalitat i un ganivet que pot servir per compartir el pa o per defensar-se en cas d’agressió. La tela es va retallar de manera que es va convertir en banderola a la vegada i en una infinitat de trossets retallats per ser venuts. El fruit de la venda havia de servir per recaptar el capital necessari per començar la lluita, l’organització.
Paral·lelament, al llarg d’una placeta en el cor mateix del Cabanyal, hi vaig escriure amb lletres de foc una contracció de la paraula Abu Simbel i Cabanyal: Cabusimbel. Independentment de la càrrega alhora simbòlica i popular de la utilització del foc per fer una performance, vaig voler introduir un concepte que associava el Cabanyal, barri popular, amb el prestigiós Abu Simbel i l’esforç mundial que va caldre realitzar per salvar aquest patrimoni històric. Segons la meva opinió, l’associació d’aquestes dues realitats m’assemblava una evidència. No volia ser original o retre un peculiar homenatge. Volia ser modern i fer alguna cosa en defensa de la meva infància existencial. Aquest barri és una mostra perfecta de la vida en comunitat i en els temps que corren aquesta realitat viva és tan rara com una ruïna, encara que siga grandiosa i egípcia. La lluita del Cabanyal és una lluita que ens concerneix a tots, és a tot arreu.
La tela es va fer per travessar el carrer un poc a la manera de les banderoles ciclistes. El tema va ser escollit per la gent del barri. Era un cor, un enorme cor viu com els habitants d’aquest barri. A una banda i una altra del cor de la gent del barri, vaig pintar un got d’aigua i un ganivet. A l’entrada del Cabanyal, la tela es va estendre sobre el carrer i des d’una casa molt pròxima es va difondre el soroll d’una pulsació cardíaca, un soroll sord i amplificat. TUDUM, TUDUM… Al voltant del cor pintat hi havia un got d’aigua per simbolitzar l’hospitalitat i un ganivet que pot servir per compartir el pa o per defensar-se en cas d’agressió. La tela es va retallar de manera que es va convertir en banderola a la vegada i en una infinitat de trossets retallats per ser venuts. El fruit de la venda havia de servir per recaptar el capital necessari per començar la lluita, l’organització.
Paral·lelament, al llarg d’una placeta en el cor mateix del Cabanyal, hi vaig escriure amb lletres de foc una contracció de la paraula Abu Simbel i Cabanyal: Cabusimbel. Independentment de la càrrega alhora simbòlica i popular de la utilització del foc per fer una performance, vaig voler introduir un concepte que associava el Cabanyal, barri popular, amb el prestigiós Abu Simbel i l’esforç mundial que va caldre realitzar per salvar aquest patrimoni històric. Segons la meva opinió, l’associació d’aquestes dues realitats m’assemblava una evidència. No volia ser original o retre un peculiar homenatge. Volia ser modern i fer alguna cosa en defensa de la meva infància existencial. Aquest barri és una mostra perfecta de la vida en comunitat i en els temps que corren aquesta realitat viva és tan rara com una ruïna, encara que siga grandiosa i egípcia. La lluita del Cabanyal és una lluita que ens concerneix a tots, és a tot arreu.
Leave a Comment