NECROGRAFIA. Portes Obertes 2008
JOSE JUAN MARTÍNEZ I MARINA SCARPATI. NECROGRAFIA: Instal·lació fotogràfica: carbó fregat sobre paper en distints punts del barri del Cabanyal La Invasió Barberá Des del principi de tota esta història, podem trobar similitud entre el projecte de prolongació de l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez per arribar fins al mar i qualssevol altres guerres invasives.
Ès a dir, aquelles en les que un bàrbar (del llatí barbărus, i éste del grec βάρβαρος, estranger) irrompia en un territori exercint, com a propi, el dret dels seus habitantes a decidir sobre la gestió del mateix: legislació, tributs, urbanisme, comerç, etcètera. Concretament, podem trobar parangó en com els pioners colons desplaçaren dels seus usos i propietats als natius en tot el món durant el seu procés de colonització per occident, i més especialment de tota Amèrica. Encara més si cap en nordamèrica, el cas tal vegada més flagrant junt a Sudàfrica, on els indis aborígens foren tan metòdicament exterminats o desplaçats que a hui en dia la seua presència és absolutament imperceptible (faça per exemple el següent exercici: busque en la seua memòria algun exemple de personatge públic actual de tal origen, siga éste polític/a, actor o actriu, filósof…).
JOSE JUAN MARTÍNEZ I MARINA SCARPATI NECROGRAFIA Instal·lació frotogràfica: carbó fregat sobre paper en distints punts del barri del Cabanyal La Invasió Barberá Des del principi de tota esta història, podem trobar similitud entre el projecte de prolongació de l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez per arribar fins al mar i qualssevol altres guerres invasives, és a dir, aquelles en les que un bàrbar (del llatí barbărus, i éste del grec βάρβαρος, estranger) irrompia en un territori exercint, com a propi, el dret dels seus habitantes a decidir sobre la gestió del mateix: legislació, tributs, urbanisme, comerç, etcètera. Concretament, podem trobar parangó en com els pioners colons desplaçaren dels seus usos i propietats als natius en tot el món durant el seu procés de colonització per occident, i més especialment de tota Amèrica. Encara més si cap en nordamèrica, el cas tal vegada més flagrant junt a Sudàfrica, on els indis aborígens foren tan metòdicament exterminats o desplaçats que a hui en dia la seua presència és absolutament imperceptible (faça per exemple el següent exercici: busque en la seua memòria algun exemple de personatge públic actual de tal origen, siga éste polític/a, actor o actriu, filósof…).
Així les coses, els indis nordamericans foren desallotjats progressivament dels territoris que havien estat ocupant i on havien estat vivint, però que mai no havien considerat com a seus, com propietats transferibles, sinó com a pròpia identitat, tal i com es desprén del discurs que l’indi en cap Seattle dirigí a l’home blanc, en concret al “gran cap de Washington”, president Franklin Pierce, l’any 1855.
Però no sols foren desallotjats els vius dels seus territoris de caça, del seu mitjà de subsistència, sinó que també foren desallotjats els morts dels seus llocs sagrats de repòs, en interés de ser travessats per les rutes de caravanes o del ferrocarril, de transport al cap i a la fi. De nou es demostra la similitud traslladada en el temps i l’espai ja que, l’alcaldessa d’esta ciutat, València (i no ens enganyem: el seu equip de govern i tot el seu electorat), treballa igualment en la desmemòria dels caiguts del bàndol republicà en la guerra civil soterrats a la fosa comú del cementeri municipal, com en la defenestració dels habitants de tots aquells barris on un més que discutible interés general xafa un fet social, cultural i humà; i ho fa sempre de la mateixa manera, com un elefant entrant en una cristalleria: arrasant amb tot sota la màxima del “per a construir cal destruir”. Amb esta intervenció, a la que hem titulat “Necrografia” (del grec. Νεκρο, mort y γραφή, escritura), proposem emfatitzar el caràcter sagrat de l’espai que preten ser agredit, realçant els noms dels seus carrers i dels seus habitants, els espais encara vius i viscuts, amb les dedicatòries i epitafis extrets de la seua pròpia necròpolis, el cementeri del Cabanyal, mitjançant el que denominem ‘frotografies’ (frottages de dits textos amb carbó sobre paper) de les làpides, que seran després traslladats sobre distints espais del propi barri. No voldríem traslladar amb això tant un missatge de caràcter victimista, com un sentit identitari entre el que és este barri en el moment present, les persones que l’habiten, i la presència de tots els que allí han viscut i mort; tots aquells en definitiva, uns i altres, que formen part de la seua història, no per haver escrit o dibuixat el seu destí sobre un plànol o una ordre municipal, sinó por haver-ho fet amb els seus propis ossos. Seqüència fotogràfica extreta del vídeo “Mans que donen forma: Artesans i escultors de Mèxic i València” dirigit per Carmen Marcos, i produït pel MEC i la UPV.
Així les coses, els indis nordamericans foren desallotjats progressivament dels territoris que havien estat ocupant i on havien estat vivint, però que mai no havien considerat com a seus, com propietats transferibles, sinó com a pròpia identitat, tal i com es desprén del discurs que l’indi en cap Seattle dirigí a l’home blanc, en concret al “gran cap de Washington”, president Franklin Pierce, l’any 1855.
Però no sols foren desallotjats els vius dels seus territoris de caça, del seu mitjà de subsistència, sinó que també foren desallotjats els morts dels seus llocs sagrats de repòs, en interés de ser travessats per les rutes de caravanes o del ferrocarril, de transport al cap i a la fi. De nou es demostra la similitud traslladada en el temps i l’espai ja que, l’alcaldessa d’esta ciutat, València (i no ens enganyem: el seu equip de govern i tot el seu electorat), treballa igualment en la desmemòria dels caiguts del bàndol republicà en la guerra civil soterrats a la fosa comú del cementeri municipal, com en la defenestració dels habitants de tots aquells barris on un més que discutible interés general xafa un fet social, cultural i humà; i ho fa sempre de la mateixa manera, com un elefant entrant en una cristalleria: arrasant amb tot sota la màxima del “per a construir cal destruir”. Amb esta intervenció, a la que hem titulat “Necrografia” (del grec. Νεκρο, mort y γραφή, escritura), proposem emfatitzar el caràcter sagrat de l’espai que preten ser agredit, realçant els noms dels seus carrers i dels seus habitants, els espais encara vius i viscuts, amb les dedicatòries i epitafis extrets de la seua pròpia necròpolis, el cementeri del Cabanyal, mitjançant el que denominem ‘frotografies’ (frottages de dits textos amb carbó sobre paper) de les làpides, que seran després traslladats sobre distints espais del propi barri. No voldríem traslladar amb això tant un missatge de caràcter victimista, com un sentit identitari entre el que és este barri en el moment present, les persones que l’habiten, i la presència de tots els que allí han viscut i mort; tots aquells en definitiva, uns i altres, que formen part de la seua història, no per haver escrit o dibuixat el seu destí sobre un plànol o una ordre municipal, sinó por haver-ho fet amb els seus propis ossos. Seqüència fotogràfica extreta del vídeo “Mans que donen forma: Artesans i escultors de Mèxic i València” dirigit per Carmen Marcos, i produït pel MEC i la UPV.
Leave a Comment