Vicent Gallart. 1998-2008, de la indecisió a la estratègia de la degradació.
L’any 1988 el PSOE, amb la seua falta de determinació en la aprovació del Pla General, no fou capaç de deixar resolt el planejament d’El Cabanyal-Canyamelar i en canvi, davant la indecisió, optà per diferir la solució concreta de “la connexió del paseig al mar amb el paseig marítim, previ anàlisi i decisió sobre la seua continuïtat o no”, a un estudi posterior, delimitant una Àrea de Planejament Diferit, que devia quedar redactat en el següent quadrienni. Artículo de VICENT GALLART.
Encara sota la seua responsabilitat, en eixe mateix any, s’organitzà un Concurs Internacional d’Idees per a la connexió de València amb el front marítim, el pronunciament del qual es donà a conéixer al desembre de 1989, deixant desert el primer premi, per considerar que cap dels treballs presentats aportava una solució global que complira els objectius establerts a les bases del concurs. Uns pocs anys després, al 1993 i ja amb Rita Barberá com alcaldessa, és la Generalitat Valenciana governada encara per Joan Lerma, la que decideix declarar Bé d’Interés Cultural al Conjunt Històric Protegit d’El Cabanyal. Tot feia suposar que amb això quedava decantada definitivament la possible solució al conflicte.
Amb estos antecedents i en este context de protecció patrimonialsón en els que el govern municipal del Partit Popular ha maniobrat durant els últims 15 anys per tractar de travessar el barri d’El Cabanyal, simplement diuen, per què des dels Vivers es poguera veure el mar.L’any 1988 el PSOE, amb la seua falta de determinació en la aprovació del Pla General, no fou capaç de deixar resolt el planejament d’El Cabanyal-Canyamelar i en canvi, davant la indecisió, optà per diferir la solució concreta de “la connexió del paseig al mar amb el paseig marítim, previ anàlisi i decisió sobre la seua continuïtat o no”, a un estudi posterior, delimitant una Àrea de Planejament Diferit, que devia quedar redactat en el següent quadrienni. Encara sota la seua responsabilitat, en eixe mateix any, s’organitzà un Concurs Internacional d’Idees per a la connexió de València amb el front marítim, el pronunciament del qual es donà a conéixer al desembre de 1989, deixant desert el primer premi, per considerar que cap dels treballs presentats aportava una solució global que complira els objectius establerts a les bases del concurs. Uns pocs anys després, al 1993 i ja amb Rita Barberá com alcaldessa, és la Generalitat Valenciana governada encara per Joan Lerma, la que decideix declarar Bé d’Interés Cultural al Conjunt Històric Protegit d’El Cabanyal. Tot feia suposar que amb això quedava decantada definitivament la possible solució al conflicte.
Amb estos antecedents i en este context de protecció patrimonialsón en els que el govern municipal del Partit Popular ha maniobrat durant els últims 15 anys per tractar de travessar el barri d’El Cabanyal, simplement diuen, per què des dels Vivers es poguera veure el mar.
Quan finalment al 1998 s’aprovà el planejament de protecció del barri, dos eren els objectius que deia perseguir: regenerar i revitalitzar El Cabanyal-Canyamelar i prolongar l’Avinguda. Blasco Ibañez al seu través. El que fins eixe moment havien sigut objectius antagònics, passaren a justificar-se com a compatibles, argumentant amb un to que més bé sonava a amenaça, que no hi hauria rehabilitació sense prolongació. Així, el que en un principi podia semblar una fanfarroneria, amb el pas dels anys es convertí en l’argument preferit per contraatacar l’oposició veÏnal, que en defensa dels valors patrimonials del barri ha protagonizat la Plataforma Salvem el Cabanyal. Una política d’agressió que ve recollida en els manuals d’intervenció en centres històrics, i que es caracteritza per la utilització de la degradació com a estratègia.
Culpar a les distintes organitzacions veïnals i al Partit Socialista en l’oposició, per haver recorregut als tribunals, quan eixos mateixos tribunals cregueren que havien arguments suficients como per a suspendre cautelarment les demolicions, no els llibera de la seua responsabilitat de crear les condicions per a una gestió adequada de la regeneració del 98 % del barri que no ha estat en cap moment afectat per la prolongació, ni paralitzat per cap suspensió cautelar. El que passa és que l’única gestió que s’ha fet durant estos deu últims anys, ha anat dirigida a crear les condicions que els facilite la possibilitat d’arribar a acords “amistosos” per a la compra de vivendes a preus irrisoris, a la zona afectada per les futuras expropiacions. Uns acords que tan sols en alguns pocs casos s’han produït amb veïns que tenen eixa vivenda com al seu lloc de residència, ja que difícilment es pot trobar algú tan ingenu com per vendre “amistosament” sa casa, per la tercera o quarta part del que li costaria comprar altra d’idèntiques característiques a la seua.
L’empresa mixta Cabanyal 2010, la legalitat de la qual està qüestionada per els tribunals europeus, ha sigut l’instrument utilitzat per portar endavant esta estratègia de destrucció patrimonial. El seu únic objectiu ha sigut crear les condicions per facilitar la prolongació. Les diverses propietats que ha anat adquirint s’han convertit en focus d’infecció que degraden l’entorn. Però com malgrat esta estratègia, la prolongació no ha aconseguit obrir-se pas a través dels carrers del barri, s’ha fet realitat l’amenaça inicial i la rehabilitació que devia haver estat l’objectiu prioritari des del principi, no ha sigut impulsada des de les institucions. Deu anys després d’aprovar-se el PEPRI continua sense posar-se en marxa l’Oficina RIVA que s’hauria d’encarregar de gestionar la regeneració del barri. Cabanyal 2010 i l’Oficina d’AUMSA, encara que ostenten algunes competències municipals pel que fa a informació urbanística, expropiació i reallotjaments, careixen de totes les competències pròpies d’una Oficina de Rehabilitació Integral, com les que existeixen a les Àrees de Rehabilitació de tota Espanya. Careixen de competències de gestió i resolució d’expedients d’ajudes per a la rehabilitació. Tampoc no compleixen amb els objectius socials que tenen estes oficinas. No hi ha lloc en elles per a la participació dels agents urbans existents i, en particular, d’aquelles associacions que representen els habitants i comerciants del Cabanyal-Canyamelar; participació que en canvi sí contempla el propi P.E.P.R.I. La seua gestió sols ha creat desconfiança, comportant-se com autèntiques empreses immobiliàries sense escrúpols.
Deu anys han passat des que s’aprovà el PEPRI, i València que ha viscut durant tant de temps d’esquenes al mar, ha intentat corregir eixa tendència, però el govern municipal del PP s’entossudeix a aconseguir-ho donant l’esquena als habitants dels barris del marítim. S’está fent sense una estratègia integrada del litoral, com si la planificació poguera impedir les improvisades injeccions de diners que comporta este tsunami d’esdeveniments que construeixen i destrueixen tot el que troben al seu pas, sense saber molt bé ni planificar el que va a passar l’endemà. És en este context de trasformacions succesives i descontextualitzades, en el qual li ha tocat resistir a El Cabanyal estos últims anys, mig-amagat, encara que situat junt a l’epicentre d’uns esdeveniments que presèncien centenars de milions d’espectadors televisius de tot el món (diuen), en el qual s’ha construït un circuit urbà, que a més de destruir l’entorn de la dàrsena del port, servirà per omplir els hotels tres dies a l’any. La resta, tancat per vacances, fins el proper esdeveniment.
Vicent Gallart
Quan finalment al 1998 s’aprovà el planejament de protecció del barri, dos eren els objectius que deia perseguir: regenerar i revitalitzar El Cabanyal-Canyamelar i prolongar l’Avinguda. Blasco Ibañez al seu través. El que fins eixe moment havien sigut objectius antagònics, passaren a justificar-se com a compatibles, argumentant amb un to que més bé sonava a amenaça, que no hi hauria rehabilitació sense prolongació. Així, el que en un principi podia semblar una fanfarroneria, amb el pas dels anys es convertí en l’argument preferit per contraatacar l’oposició veÏnal, que en defensa dels valors patrimonials del barri ha protagonizat la Plataforma Salvem el Cabanyal. Una política d’agressió que ve recollida en els manuals d’intervenció en centres històrics, i que es caracteritza per la utilització de la degradació com a estratègia.
Culpar a les distintes organitzacions veïnals i al Partit Socialista en l’oposició, per haver recorregut als tribunals, quan eixos mateixos tribunals cregueren que havien arguments suficients como per a suspendre cautelarment les demolicions, no els llibera de la seua responsabilitat de crear les condicions per a una gestió adequada de la regeneració del 98 % del barri que no ha estat en cap moment afectat per la prolongació, ni paralitzat per cap suspensió cautelar. El que passa és que l’única gestió que s’ha fet durant estos deu últims anys, ha anat dirigida a crear les condicions que els facilite la possibilitat d’arribar a acords “amistosos” per a la compra de vivendes a preus irrisoris, a la zona afectada per les futuras expropiacions. Uns acords que tan sols en alguns pocs casos s’han produït amb veïns que tenen eixa vivenda com al seu lloc de residència, ja que difícilment es pot trobar algú tan ingenu com per vendre “amistosament” sa casa, per la tercera o quarta part del que li costaria comprar altra d’idèntiques característiques a la seua.
L’empresa mixta Cabanyal 2010, la legalitat de la qual està qüestionada per els tribunals europeus, ha sigut l’instrument utilitzat per portar endavant esta estratègia de destrucció patrimonial. El seu únic objectiu ha sigut crear les condicions per facilitar la prolongació. Les diverses propietats que ha anat adquirint s’han convertit en focus d’infecció que degraden l’entorn. Però com malgrat esta estratègia, la prolongació no ha aconseguit obrir-se pas a través dels carrers del barri, s’ha fet realitat l’amenaça inicial i la rehabilitació que devia haver estat l’objectiu prioritari des del principi, no ha sigut impulsada des de les institucions. Deu anys després d’aprovar-se el PEPRI continua sense posar-se en marxa l’Oficina RIVA que s’hauria d’encarregar de gestionar la regeneració del barri. Cabanyal 2010 i l’Oficina d’AUMSA, encara que ostenten algunes competències municipals pel que fa a informació urbanística, expropiació i reallotjaments, careixen de totes les competències pròpies d’una Oficina de Rehabilitació Integral, com les que existeixen a les Àrees de Rehabilitació de tota Espanya. Careixen de competències de gestió i resolució d’expedients d’ajudes per a la rehabilitació. Tampoc no compleixen amb els objectius socials que tenen estes oficinas. No hi ha lloc en elles per a la participació dels agents urbans existents i, en particular, d’aquelles associacions que representen els habitants i comerciants del Cabanyal-Canyamelar; participació que en canvi sí contempla el propi P.E.P.R.I. La seua gestió sols ha creat desconfiança, comportant-se com autèntiques empreses immobiliàries sense escrúpols.
Deu anys han passat des que s’aprovà el PEPRI, i València que ha viscut durant tant de temps d’esquenes al mar, ha intentat corregir eixa tendència, però el govern municipal del PP s’entossudeix a aconseguir-ho donant l’esquena als habitants dels barris del marítim. S’está fent sense una estratègia integrada del litoral, com si la planificació poguera impedir les improvisades injeccions de diners que comporta este tsunami d’esdeveniments que construeixen i destrueixen tot el que troben al seu pas, sense saber molt bé ni planificar el que va a passar l’endemà. És en este context de trasformacions succesives i descontextualitzades, en el qual li ha tocat resistir a El Cabanyal estos últims anys, mig-amagat, encara que situat junt a l’epicentre d’uns esdeveniments que presèncien centenars de milions d’espectadors televisius de tot el món (diuen), en el qual s’ha construït un circuit urbà, que a més de destruir l’entorn de la dàrsena del port, servirà per omplir els hotels tres dies a l’any. La resta, tancat per vacances, fins el proper esdeveniment.
Vicent Gallart
Leave a Comment