José Manuel Rodríguez Victoriano. Salvem El Cabanyal’: una ciutadania d’alta intensidad.
Les democràcies de baixa intensitat promouen ciutadanies de baixa intensitat; contràriament, els moviments ciutadans d’alta intensitat impliquen una aposta per la regeneració democràtica, les seues pràctiques propicien sempre una democratització de la democràcia. En les darreres dècades les democràcies occidentals han estat de baixa intensitat, és a dir, cada vegada menys, realment participatives. Artículo de JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO.
En memòria de Josep Vicent Marqués, mestre i amic.
Si la modernitat original era pesant en el cim, la modernitat actual és lleugera en el cim, després d’alliberar-se dels deures “emancipadors” tret el de delegar el treball de l’emancipació en les capes mitjanes i baixes, sobre la qual ha recaigut la major part de la càrrega de la contínua modernització. “No més salvació per la societat”, proclamava el famós apòstol del nou esperit comercial Peter Drucker. “No existeix societat” declarava més rotundament Margaret Thatcher. No mires cap amunt ni cap avall; mira adins teu, on se suposa que resideixen la teua astúcia, la teua voluntat i el teu poder, que són totes les ferramentes que et caldran per progressar en la vida
Zygmunt Bauman1
Per a entendre les coordenades bàsiques d’aquest procés de des-democratització i comprendre els moviments alternatius ciutadans que l’enfronten –entre els quals Salvem el Cabanyal n’és un exemple paradigmàtic-, convé descriure breument el context sociohistòric que l’emmarca
Las democracias de baja intensidad promueven ciudadanías de baja intensidad; por el contrario, los movimientos ciudadanos de alta intensidad implican una apuesta por la regeneración democrática, sus prácticas propician siempre una democratización de la democracia. En las últimas décadas, salvo notables excepciones, las democracias occidentales han sido de baja intensidad es decir, cada vez más, formalmente representativas y cada vez menos, realmente participativas. Para entender las coordenadas básicas de este proceso de des-democratización y comprender los movimientos alternativos ciudadanos que lo enfrentan -entre los cuales ‘Salvem El cabanyal’ es un ejemplo paradigmático-, conviene describir brevemente el contexto socio-histórico que lo enmarca.
LA DEMOCRÀCIA DÈBIL DE LES SOCIETATS TOTALITÀRIES.
Com és sabut, a partir de 1980, la reorganització del sistema capitalista es va caracteritzar per un gir radicalment conservador pel que fa a la ideologia i explícitament neoliberal pel que fa a l’economia. Les transformacions econòmiques, polítiques, socials i culturals d’aquesta revolució conservadora han sigut immenses. Han suposat el creixement de la vulnerabilitat social i de les desigualtats socials. Han generat nous espais de des-regularització i privatització totalitària, espais de precarització de la condició laboral, però també precarització i privatització d’altres dimensions de la condició ciutadana: des de l’accés a l’educació o a la sanitat pública fins a la reducció dels mecanismes de la participació política a un simple simulacre formal. En aquest nou capitalisme neoliberal el benefici és l’únic que compta i la corrupció és el mètode que permet accedir a aquest objectiu. Una corrupció que, com ha escrit Vidal Beneyto2, no és un comportament ocasional o ‘amoral’ d’unes persones o grups sinó alguna cosa més intrínseca i essencial, la corrupció no és altra cosa que l’acompliment del destí actual de l’ordre econòmic capitalista. De la mateixa manera, continuant amb l’anàlisi del sociòleg valencià, que l’estalinisme corrompé i acabà amb les esperances del comunisme, l’èpica de l’enriquiment a qualsevol preu de l’actual capitalisme i les seues pràctiques, cada vegada més agressives, d’explotació de les persones i del medi natural amenacen de no deixar ni un sol espai indemne3.
Com assenyalàvem abans, per a entendre el debilitament democràtic de la nostra modernitat líquida hem de comprendre la centralitat social de la corrupció, però també, simultàniament, la centralitat del fenomen social de l’explotació. Ja siga, d’una banda, l’explotació de la naturalesa, del territori i de l’hàbitat més immediat que transforma aquests mitjans en un sentit que els impedeix de continuar funcionant com a mitjans, destrueix i privatitza les reserves d’energia i degrada irreversiblement el patrimoni comú de la humanitat. Ja siga, d’altra banda, l’explotació dels éssers humans que els transforma de finalitat en sí mateix en mitjans per als fins dels altres. D’ací que, una part de la civilització industrial capitalista: els treballadors, les dones, els immigrants, els xiquets, les minories ètniques, els que viuen en zones rurals o en països anomenats del Tercer Món, siga tractada per l’altra part, els propietaris, els hòmens, els autòctons, les majories dominants, els adults, com a mitjà per als seus fins. El capitalisme contemporani, guiat per la lògica de la maximització del benefici econòmic, duu cap a l’extrem ambdós tipus d’explotació.
La confluència d’ambdues dimensions: explotació i corrupció, dirigeixen el món de finals del segle passat i principis del present cap a un nou règim de civilització i regulació social que, seguint el sociòleg portugués Boaventura de Sousa Santos, podríem caracteritzar-lo com a ‘feixisme societal’. Es tracta d’un nou tipus de totalitarisme, distint del feixisme dels anys trenta i quaranta, de caràcter pluralista que no necessita sacrificar la democràcia representativa davant les exigències del capitalisme, sinó que contràriament la fomenta, en les dimensions més formals i virtuals, fins al punt que ja no resulta necessari, ni tan sols convenient, sacrificar-la per a promoure el capitalisme. Aquest nou règim de regulació social és el que està en la base de la utopia conservadora, el que exigeix i imposa democràcies de baixa intensitat. En definitiva és el que permet els governants de fer el contrari del que diuen en nom del que diuen: ja es tracte de ‘Guerres humanitàries’, de lleis d’immigració o de classes d’educació per a la ciutadania, en anglés4.
EL NEOCONSERVADURISME VALENCIÀ O LA PROMESA D’UNA ‘TERRA MÍTICA’
El País Valencià no ha estat una excepció. Ha presenciat, perplex i estupefacte, com la insípida Tercera Via que animava el bastiment polític del govern autonòmic anterior donava pas a una utopia neoconservadora, en vies de realització, per part del nou govern del PP. El neoconservadorisme a la valenciana ha il·lustrat exemplarment en els seus anys de govern l’estreta vinculació entre creixement econòmic capitalista, destrucció del territori i desmobilització de la participació democràtica de la ciutadania. Tot i que, des de finals del franquisme, la modernització econòmica de la societat valenciana ‘es va edificar’ contra el seu hàbitat, el pitjor –qui ho haguera dit fa vint anys?-, encara havia d’arribar. La dècada dels noranta i el programa polític neoliberal
dirigit a convertir o propiciar la conversió de tots els productes, tots els espais i totes les activitats humanes en mercaderies, de la mateixa manera que el seguiment que se’n fa per part de l’administració autonòmica valenciana ens condueix al paroxisme. La proliferació de ciutats virtuals i territoris mítics i d’il·lusió ha estat acompanyada per la retallada –o la resistència a aplicar- dels drets bàsics de la ciutadania social, de la participació democràtica en la presa de decisions i, per la degradació, sota el criteri totalitari del benefici privat, de l’hàbitat real. Tot això, per inversemblant que semble, no és incompatible, en la versió valenciana del totalitarisme social, amb propostes de lleis per a la protecció de l’horta o per a la participació ciutadana. Són lleis que oculten mostrant, que promouen el contrari del que diuen en nom d’allò que diuen. La seua concepció de la participació ciutadana és la pròpia de les democràcies de baixa intensitat amb poca autoritat compartida en la presa de decisions, poca reciprocitat en el principi d’igualtat i poc reconeixement en la diferència. En termes pràctics, aquesta concepció es tradueix en l’absència de garanties per a rebre una informació pública mínimament versemblant sobre els assumptes públics (Canal 9, Telemadrid…); en la inexistència real del dret de consulta i, més encara, del dret a la cogestió dels assumptes col·lectius. En resum, una concepció de la participació ciutadana que sembla que s’inspire en el model dels manuals d’autoajuda. En aquest cas, d’algun manual d’autoajuda per a la participació individual que ho prometera tot per la participació i que indicara com aconseguir-ho sense necessitat de cap participació.
UNA NOVA CIUTADANIA JA HA SIGUT POSSIBLE: L’EXPERIÈNCIA DE ‘SALVEM EL CABANYAL’
L’agressivitat amb què s’han imposat en les darreres dècades les dinàmiques de corrupció, explotació i manipulació informativa en la societat valenciana han sigut molt efectives en la promoció de l’autisme ciutadà; tot i així, no han pogut aconseguir la desmobilització de la participació ciutadana i la consciència de responsabilitat col·lectiva. La societat valenciana també ha sigut la societat dels ‘Salvem’. Sorgits en la segona meitat dels noranta, aquests nous moviments socials agrupats al voltant de la denominació genèrica dels ‘Salvem’ han revitalitzat i, en alguns casos, reinventat la participació ciutadana al País Valencià. Entre ells ‘Salvem el Cabanyal’ ha sigut des dels inicis una referència fonamental. Assenyalaré, molt breument i esquemàtica, per a concloure aquestes pàgines quines han estat les aportacions més significatives. En primer lloc, les seues dinàmiques mobilitzadores han afirmat públicament que un altre territori, una altra ecologia política que l’habite i una altra participació ciutadana eren possibles. En segon lloc, davant la reducció neoconservadora de la vida valenciana a una tómbola i l’exitosa promoció de l’autisme ciutadà, les seues actuacions han suposat un contrapunt fonamental. Les mobilitzacions que mantenen en defensa de les seues reivindicacions concretes suposen una aportació fonamental per a la reinvenció de la nostra condició ciutadana. Per a recuperar, mitjançant la participació pública, la ciutat, la política, la cultura, la democràcia radical i, en definitiva, la paraula. En tercer lloc, han mantingut obert el camí de la responsabilitat ciutadana amb les seues exigències i permanents mobilitzacions per la democratització de les decisions i la democratització de la informació sobre les qüestions públiques. Finalment, ens han mostrat que la democratització real de la democràcia va més enllà de la conquista del govern pel vot popular, necessita articular dos focus de poder: un originari del vot; l’altre originari de les institucions directes de participació ciutadana.
[1] Bauman, Z. (2003) Modernidad líquida, Buenos Aires, FCE.
[2] Vidal Beneyto, J.: “Corruptos y Gloriosos1” El País 9 d’agost de 2008
[3] Vidal Beneyto, J.: “Corruptos y Gloriosos2” El País 6 de setembre de 2008
[4] El govern valencià mostra amb aquesta fanfarronada -una malifeta pròpia de polítics educats en col·legis religiosos de paga-, un profund menyspreu per la democràcia i l’escola pública.
LA DEMOCRACÍA DÉBIL DE LAS SOCIEDADES TOTALITARIAS.
Como es sabido, a partir de 1980, la reorganización del sistema capitalista se caracterizó por un giro radicalmente conservador en lo ideológico y explícitamente neoliberal en lo económico. Las transformaciones económicas, políticas, sociales y culturales de esta revolución conservadora han sido inmensas. Han supuesto el crecimiento de la vulnerabilidad social y de las desigualdades sociales. Han generado nuevos espacios de des-regularización y privatización totalitaria, espacios de precarización de la condición laboral, pero también de precarización y privatización de otras dimensiones de la condición ciudadana: desde el acceso a la educación o la sanidad pública hasta la reducción de los mecanismos de la participación política a su simple simulacro formal. En este nuevo capitalismo neoliberal el beneficio es lo único que cuenta y la corrupción es el método que permite acceder a dicho objetivo. Una corrupción que, como ha escrito Vidal Beneyto[2], no es un comportamiento ocasional o ‘amoral’ de unas personas o grupos sino algo mucho más intrínseco y esencial, la corrupción no es otra cosa que el cumplimiento del destino actual del orden económico capitalista. De la misma manera, siguiendo con el análisis del sociólogo valenciano, que el estalinismo corrompió y acabó con las esperanzas del comunismo, la épica del enriquecimiento a cualquier precio del actual capitalismo y sus prácticas, cada vez más agresivas, de explotación de las personas y el medio natural amenazan con no dejar ni un sólo espacio indemne[3].
Como señalábamos antes, para entender el debilitamiento democrático de nuestra modernidad líquida hemos de comprender la centralidad social de la corrupción, pero también, simultáneamente, la centralidad del fenómeno social de la explotación. Ya sea, por una parte, la explotación de la naturaleza, del territorio y del habitat más inmediato que transforma estos medios en un sentido que les impide seguir funcionando como medios, destruye y privatiza las reservas de energía y degrada irreversiblemente el patrimonio común de la humanidad. Ya sea, por otra, la explotación de los seres humanos que los transforma de fines en sí mismos en medios para los fines de otros. De ahí que, una parte de la civilización industrial capitalista: los trabajadores, las mujeres, los inmigrantes, los niños, las minorías étnicas, los que viven en zonas rurales o en países llamados del Tercer Mundo, sea tratada por otra parte, los propietarios, los hombres, los autóctonos, las mayorías dominantes, los adultos, como medio para sus propios fines. El capitalismo contemporáneo, guiado por la lógica de la maximización del beneficio económico está llevando hacia el extremo ambos tipos de explotación.
La confluencia de ambas dimensiones: explotación y corrupción, dirigen al mundo de finales del siglo pasado y principios del presente hacia un nuevo régimen de civilización y regulación social que, siguiendo al sociólogo portugués Boaventura de Sousa Santos, podríamos caracterizarlo como ‘fascismo societal’. Se tratra una nueva clase de totalitarismo, distinto del fascismo de los años treinta y cuarenta, de carácter pluralista que no necesita sacrificar la democracia representativa ante las exigencias del capitalismo sino que, por el contrario la fomenta, en sus dimensiones más formales y virtuales, hasta el punto que ya no resulta necesario, ni siquiera conveniente, sacrificarla para promover el capitalismo. Este nuevo régimen de regulación social es el que está en la base de la utopía conservadora, el que exige e impone democracias de baja intensidad. En definitiva, es el que permite a los gobernantes hacer lo contrario de lo que dicen en nombre de lo que dicen: ya se trate de ‘Guerras humanitarias’, de leyes de inmigración o de clases de educación para la ciudadanía, en inglés[4].
EL NEOCONSERVADURISMO VALENCIANO O LA PROMESA DE UNA ‘TIERRA MÍTICA’ (EN INGLES).
El País Valenciano no ha sido una excepción. Ha presenciado, perplejo y estupefacto, como la insípida Tercera Vía que animaba el armazón político del gobierno autonómico anterior daba paso a una utopía neoconservadora, en vías de realización, por parte del nuevo gobierno del PP. El neoconservadurismo a la valenciana ha ilustrado ejemplarmente en sus años de gobierno la estrecha vinculación entre crecimiento económico capitalista, destrucción del territorio y desmovilización de la participación democrática de la ciudadanía. Aunque desde finales del franquismo, la modernización económica de la sociedad valenciana se ‘edificó’ contra su propio hábitat, lo peor- ¿quién lo hubiera dicho hace veinte años?-, todavía estaba por llegar. La década de los noventa y el programa político neoliberal dirigido a convertir o propiciar la conversión de todos los productos, todos los espacios y todas las actividades humanas en mercancías, así como, su piadoso seguimiento por parte de la administración autonómica valenciana nos está llevando al paroxismo. La proliferación de ciudades virtuales y territorios míticos y ‘de ilusión’ ha estado acompañada por el recorte –o la resistencia a aplicar- de los derechos básicos de la ciudadanía social, de la participación democrática en la toma de decisiones y, por la degradación, bajo el criterio totalitario del beneficio privado, del hábitat real. Todo ello, por inverosímil que parezca, no es incompatible, en la versión valenciana del totalitarismo social, con propuestas de leyes para la protección de la huerta o para la participación ciudadana. Son leyes que ocultan mostrando, que promueven lo contrario de lo que dicen en nombre de lo que dicen. Su concepción de la participación ciudadana es la propia de las democracias de baja intensidad con poca autoridad compartida en la toma de decisiones, poca reciprocidad en el principio de igualdad y poco reconocimiento de la diferencia. En términos prácticos, esta concepción se traduce en la ausencia de garantías para recibir una información pública mínimamente verosímil sobre los asuntos públicos (Canal 9, Telemadrid…); en la inexistencia real del derecho de consulta y, más aún, del derecho a la cogestión de los asuntos colectivos. En resumen, una concepción de la participación ciudadana que parece inspirarse en el modelo de los manuales de autoayuda. En este caso, de algún manual de autoayuda para la participación individual que prometiera todo por la participación y que señalara como conseguirlo sin necesidad de ninguna participación
UNA NUEVA CIUDADANÍA YA HA SIDO POSIBLE: LA EXPERIENCIA DE ‘SALVEM EL CABANYAL’
La agresividad con la que se han impuesto en las últimas décadas las dinámicas de corrupción, explotación y manipulación informativa en la sociedad valenciana han sido muy efectivas en la promoción del autismo ciudadano; aún así, no han podido conseguir la desmovilización de la participación ciudadana y su conciencia de responsabilidad colectiva. La sociedad valenciana también ha sido la sociedad de los ‘Salvem’. Surgidos en la segunda mitad de los noventa, estos nuevos movimientos sociales agrupados en torno a la denominación genérica de los ‘Salvem’ han revitalizado y, en algunos casos, reinventado la participación ciudadana en el País Valenciano. Entre ellos ‘Salvem El Cabanyal’ ha sido desde sus inicios un referencia fundamental. Señalaré, muy breve y esquemáticamente, para concluir estas páginas cuales han sido sus aportaciones más significativas. En primer lugar, sus dinámicas movilizadoras han afirmado públicamente que otro territorio, otra ecología política que lo habite y otra participación ciudadana eran posibles. En segundo lugar, frente a la reducción neoconservadora de la vida valenciana a una tómbola y su exitosa promoción del autismo ciudadano, sus actuaciones han supuesto un contrapunto fundamental. Las movilizaciones que mantienen en defensa de sus reivindicaciones concretas suponen una aportación fundamental para la reinvención de nuestra condición ciudadana. Para recuperar, mediante la participación pública, la ciudad, la política, la cultura, la democracia radical y, en definitiva, la palabra. En tercer lugar, han mantenido abierto el camino de la responsabilidad ciudadana con sus su exigencias y permanentes movilizaciones por la democratización de las decisiones y la democratización de la información sobre las cuestiones públicas. Por último, nos han mostrado que la democratización real de la democracia va más allá de la conquista del gobierno por el voto popular, necesita articular dos focos de poder: uno originario del voto; otro originario de las instituciones directas de participación ciudadana.
Valencia 8 de septiembre de 2008.
[1] Bauman, Z. (2003) Modernidad líquida, Buenos Aires, FCE.
[2] Vidal Beneyto, J: “Corruptos y Gloriosos1″El País 9 de agosto de 2008.
[3] Vidal Beneyto, J “Corruptos y Gloriosos 2”. El País 6 de septiembre de 2008
[4] El gobierno valenciano muestra en esta ocurrencia chulesca – una gamberrada propia de políticos educados en colegios religiosos de pago-, su profundo desprecio por la democracia y la escuela pública.
Leave a Comment