Josep Guía. Els fidels servidors. El Punt. 30/04/2000

Açó mateix s’esdevé en l’àmbit municipal, en qualsevol ciutat i especialment a la ciutat de València, on un poble ajustadís i una societat desfeta nacionalment (encara que no del tot, només faltaria!) es presta a tota classe d’agressions. L’alcaldessa i els regidors que l’altre dia votaren a favor de la destrucció del Cabanyal no feren altra cosa que executar les ordres dels empresaris especuladors de la construcció.

JOSEPGUÍA    Els fidels servidors

La fase actual del capitalisme a escala mundial es caracteritza per una enorme acumulació de riquesa i de poder en mans d’unes poques corporacions industrials i financeres, que esdevenen cada vegada més i més grans mitjançant fusions o annexions. Aquest fet situa els poders polítics en un lloc absolutament subaltern i, a la vista de tothom, fa més evident que els polítics professionals no són altra cosa, en general, que uns fidels servidors dels qui realment tenen el poder. Això és l’aspecte més negre de la famosa globalització, les conseqüencies del qual encara no les podem entreveure del tot, peró és ben previsible un deteriorament i un desprestigi del sistema de democracia formal, vigent des de la revolució francesa, fa poc més de dos-cents anys, alhora que implicarà el naixement d’altres formes de fer política, amb continguts revolucionaris.

Aquest fenomen global es reprodueix a totes les escales, des dels presidents de govern fins als regidors municipals. La politica neoliberal i privatitzadora de Clinton, Blair o Aznar no són ells qui la decideixen, sino que els ve dictada per uns altres, els seus amos, els quals no tenen altre objectiu que un enriquiment creixent, sense aturador i sense control. Ignasi Ramonet, a Le Monde Diplomatique, ho diu aixi: «La globalització no pretén tant conquistar paisos com conquistar mercats. La preocupació d’aqucst poder modern no és la suma de territoris, com durant les grans invasions o els periodes colonials, sinó la possessió de riquesa.» Des d’aquesta perspectiva, s’enten perfectament la politica actual. I tambe s’entén l’abstencionisme electoral creixent, perqué hom pot pensar que no val la pena de votar si aquells que elegeixes no són els qui detenen el poder.

Açó mateix s’esdevé en l’àmbit municipal, en qualsevol ciutat i especialment a la ciutat de València, on un poble ajustadís i una societat desfeta nacionalment (encara que no del tot, només faltaria!) es presta a tota classe d’agressions. L’alcaldessa i els regidors que l’altre dia votaren a favor de la destrucció del Cabanyal no feren altra cosa que executar les ordres dels empresaris especuladors de la construcció. Si algun d’ells s’hagués estimat mes no votar a favor de la desaparicio d’un indret tan entranyable i propi de la personalitat de València (a més del fet social i cultural de la gent que es quedara sense la seua casa), si algun d’ells, regidor o regidora del PP, hagues votat en contra o, si més no, s’hagués abstingut, la seva carrera política en el PP s’hauria acabat però hauria estat un acte de dignitat. Tanmateix, sembla que s’estimen mes viure deshonrats que amb honra. Són de la mateixa mena que tans altres regidors que han fet mals irreparables a València, com aquells que varen vendre una gran part del Saler per a fer malbé el pinar i alçar torres d’apartaments (que algun día caldrá derrocar) o aquells altres (potser eren els mateixos) que destruiren monuments del patrimoni arquitectónic valencià de cinc-cents anys d’antiguitat per aplanar el solar a El Corte Ingles. O fins i tot, aquells del segle passat que assolaren la Casa de la Ciutat o el convent de Sant Francesc. Què guanyarien uns i altres per prendre unes tals decisions municipals? Quina desgràcia, la Valencia actual, amb una classe dirigent acastellanada i corrupta.