JOSEP LLUlS SIRERA. El Supercabanyal. El punt. 23/04/2000

Una lluita que potser acabe algun dia per tenir repercussió en el món del teatre, com a començaments dels setanta va esdevenir-se amb les mobilitzacions de la Safor contra el primer traçat de l’autopista: el grup gandienc Pluja amb el seu espectacle El supercaminal va saber —en efecte— trobar el punt exacte d’equilibri entre el teatre d’agitació, les tradicions teatrals populars i l’aprofitament de les característiques del teatre independent.

JOSEP LLUlS SIRERA. El Supercabanyal

Torne de l’assemblea que “Salvem el Cabanyal”* ha celebrat al Parterre de València el dia 15 d’abril. He participat en el darrer acte (per ara) d’aquesta lluita tan necessària com justa. Una lluita que potser acabe algun dia per tenir repercussió en el món del teatre, com a començaments dels setanta va esdevenir-se amb les mobilitzacions de la Safor contra el primer traçat de l’autopista: el grup gandienc Pluja amb el seu espectacle El supercaminal va saber —en efecte— trobar el punt exacte d’equilibri entre el teatre d’agitació, les tradicions teatrals populars i l’aprofitament de les característiques del teatre independent.

Ara que, més d’un quart de segle després, les coses han canviat molt. Per exemple, i que jo sàpia, només Juli Leal amb el seu Totus Tous va gosar de tractar teatralment la pantanada, proposta que —per cert— no va ser sempre rebuda, ni entesa, com es mereixia. Hem institucionalitzat d’alguna forma la «desmemòria» al nostre teatre i les conseqüències són paleses: els protagonistes de moltes de les obres escrites al País Valenciá aquests darrers anys es troben aillats en un univers sens dubte hostil, però excessivament neutre. Tanmateix, les agressions que pateixen no tenen res d’ambígues o genèriques. Ni les que patim nosaltres tampoc no: els qui pretenen desarticular el Cabanyal i el Canyamelar, o esborrar la Punta del mapa, no son la globalització o les transnacionals, en abstracte. Tenen cara i ulls, igual que les seues víctimes, són (per dir-ho aixi) els seus veins. Són perfectament susceptibles, doncs, d’esdevenir protagonistes d’una obra de teatre.

Però per què no s’hi escriu? Per què ja no s’estila el teatre polític? Potser. Tanmateix pense que la raó fonamental és el mimetisme amb unes certes pautes d’escriptura que, florents a Europa, son proposades al nostre País, com a únics —remarque aquest mot— models teatrals valids, per part de determinades plataformes crítiques, que, en la lluita per convertir-se en discurs crític dominant, fan ostentació d’una intransigència digna del Lukács més estalinista; en pocs dies, per exemple, he llegit en dues ocasions l’expressió «drama burgès» com a desqualificació incontestable contra tota obra de teatre que no segueix el recte camí (temàtic o estètic, tant se’n dóna) traçat a priori pels mateixos crítics. No diré noms, però en donare pistes: l’un és francès i l’altre viu a seixanta-cinc quilómetres de ma casa. Tot un símptoma, sens dubte, que pel que fa a certa crítica ja som del tot europeus.