Manel Rodríguez Castelló. Vaga de fam. Levante-emv. 01/04/2000
Després d’organitzar mostres d’art, d’obrir-nos de bat a bat la seua hospitalitat i les seues cases, els del Cabanyal lluiten a la vella usança amb una vaga de fam. Per l’horitzó veuen l’aleta dels taurons especulant. Però ells són pescadors de veritat, colrats en dures maltempsades. I, ara, demanen la nostra solidaritat.
Vaga de fam. Manel Rodríguez-Castelló.
Avui s’acompleixen set dies de la vaga de fam que alguns membres de la plataforma Salvem el Cabanyal duen a terme en ple centre de València, al Parterre. És curiós que aquells que es diuen conservadors, i que quan convé es pengen el rètol de progressistes sense el menor rubor, siguen incapaços de conservar, incrementantlos, res més que els seus particulars interessos. En els despatxos on s’alinea el futur de les ciutats aquests conservadors sense rostre llancen la seua moneda a l’aire: sota la cara del progrés hi ha la creu de l’especulació, el somni de formigó que cau com una llosa damunt vides i pobles. Ciutats i territori són el gran teatre on els polítics de torn escenifiquen la seua megalomania, el circ on els funàmbuls de la destrucció ens venen el salt al buit d’una modernitat sense arrels ni substància. Els veïns del Cabanyal han presentat no menys de 70.000 al·legacions al pla dit urbanístic que pretén carregar-se a martellades la seua columna vertebral i introduir la pròtesi artificial d’una avinguda en el cos d’un barri que encara és ple de vitalitat i té cases i edificis centenaris que, a banda de donar-los habitatge, formen part de la memòria col·lectiva, la mateixa que volen esborrar des dels seus despatxos llançant la fatal moneda a l’aire. Si la meitat dels diners que costarà l’anunciat electroxoc s’invertís en la necessària rehabilitació del barri, respectuosa amb vides i hisendes, un altre gall els cantaria. La vaga de fam d’aquests veïns és una posició certament difícil, l’últim recurs de qui no perd dignitat ni esperança. Després d’organitzar mostres d’art, d’obrir-nos de bat a bat la seua hospitalitat i les seues cases, els del Cabanyal lluiten a la vella usança amb una vaga de fam. Passada la farsa electoral, quan els pescadors de vots es van acostar pel barri per fer-los quatre colpets a l’esquena, han tornat a empunyar les pacífiques armes. Per l’horitzó veuen l’aleta dels taurons especulant. Però ells són pescadors de veritat, colrats en dures maltempsades. I, ara, demanen la nostra solidaritat.
Leave a Comment