JOSEP V. BOIRA I MAIQUES. Nou propostes per a desbloquejar l’afer Blasco Ibáñez. Levante-emv 13/03/1999

Hui no és moment de literatura i perdone’m la vulgaritat. Ha arribat el moment de les propostes arriscades. En tots els sentits I en tots els implicats. Desprès de mesos de discussions, hem de poder trencar la dinàmica d’enfrontament i la falta de diàleg entre les parts implicades en la possible prolongació de l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez pel Cabanyal-Canyamelar.

Nou propostes per a desbloquejar l’afer Blasco Ibáñez

JOSEP V. BOIRA I MAIQUES

Hui no és moment de literatura i perdone’m la vulgaritat. Ha arribat el moment de les propostes arriscades.

En tots els sentits I en tots els implicats. Desprès de mesos de discussions, hem de poder trencar la dinàmica d’enfrontament i la falta de diàleg entre les parts implicades en la possible prolongació de l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez pel Cabanyal-Canyamelar. Per aixó, aprofite l’amabilitat de Levante- EMV, que sempre ha arreplegat puntualment les opinions d’uns i altres, per a llançar aquesta modesta idea d’uns punts per a desbloquejar l’afer:

  1. Eliminació del debat sobre el Cabanyal-Canyamelar de qualsevol referència partidista de cara a les pròximes eleccions de juny, així com de tots els atacs personals als implicats: caldria assumir que ni tots els que volen la prolongació són un uns especuladors (inclosos els concejals de l’ajuntament que votaren a favor de l’avantprojecte), ni els veïns que protesten estan manipulats.
  2. Reconeixement a l’Ajuntament de València de la potestat i la legitimitat de l’actuació urbanística, per tant, caldria evitar la judicialització de la discussió urbana.
  3. Compromís de reconèixer la necessitat de solucionar el problema amb un debat públic, leial i sincer i per la via del consens, des del pressupòsit d’un urbanisme concertat.
  4. Redacció d’un llibre-blanc sobre l’estat del Cabanyal-Canyamelar, que siga el marc on discutir les propostes posteriors. Els objectius de qualsevol intervenció podrien ser el rellançament de tot el barri des del punt de la qualitat de vida i l’adquisició d’una nova centralitat urbana.
  5. Creació d’un espai –no dic ja una comissió– de diàleg a tres bandes: ajuntament i tècnics, representants dels afectats directament pel projecte de possible prolongació i associacions de veïns que vetllen pels interessos dels afectats i dels no afectats. Caldria instaurar una ronda de converses, formals i informals, en un espai neutral i on des de la cortesia i uns mínims acords de discreció, respecte i voluntat d’enteniment, debatre les opcions per al barri.
  6. Ajornar de l’agenda inicial el tema de la prolongació sí o no de l’avinguda, per a centrar-se en les mesures urbanístiques i socials que afecten a la resta del barri i on els acords estic segur que poden ser superiors: anàlisi de necessitats, quantificació d’inversions i relació detallada d’intervencions públiques i privades en el barri.
  7. El punt anterior no vol dir oblidar la prolongació. Per aixó, seria necessàri un compromís inicial perquè la possible prolongació no perjudicara en cap cas els veïns afectats, amb un compromís públic de reallotjament i indemnitzacions justes per als afectats, tant veïns com comerciants. Aixó, com a mínim, seria tranquil ·litzador.
  8. Creació d’una comissió tècnica oficial (patrocinada pel Col·legi d’Arquitectes, amb presències d’altres professionals que treballen sobre la ciutat) que analitze les propostes del planejament presentades i que, tenint en compte que és la primera vegada des de l’annexió que es presenta als veïns una ordenació del Cabanyal- Canyamelar —cosa que cal reconèixer a aquest ajuntament i al seu concejal d’Urbanisme—, que aporte suggeriments i esmenes per a millorar la situació oferida.
  9. Debatre el tema de la prolongació tan sols quan els anteriors punts estiguen clars i assumits per les parts interessades. D’eixa forma, s’eliminarien els recels, podrien aparèixer noves solucions tècnico-urbanístiques i, sobretot, ens situaríem en una dinàmica de complicitat i d’acord entre les parts. Així, en cas de prendre’s la decisió final –una capacitat reconeguda explícitament al partit governant–, les consequències socials i urbanístiques podrien ser mínimes