SAL·LUSTIÀ HERRERO. Sobre la prolongació de la destrucció Levante-emv 27/02/1999
La història de la prolongació duu més de cent anys en dansa, és producte d’una obssessió destructiva i especulativa interminable. Més ara que hi ha en joc molts milions de pessetes en aquesta prolongació destructora. La fixació infantil de la dreta sobre la destrucció delCabanyal que ha heretat l’alcaldessa actual per tal de beneficiar els seus amics.
Sobre la prolongació de la destrucció. SAL·LUSTIÀ HERRERO
A meitat del anys vuitanta treballí en un col·legi privat. Llavors, en aquest col·legi vaig sentir parlar per primera vegada sobre el desig que hi havia per banda d’alguns empresaris de prolongar l’antic passeig al mar fins a la Malva-rosa i la fixació infantil de la dreta sobre la destrucció delCabanyal que ha heretat l’alcaldessa actual per tal de beneficiar els seus amics. La història de la prolongació duu més de cent anys en dansa, és producte d’una obssessió destructiva i especulativa interminable. Més ara que hi ha en joc molts milions de pessetes en aquesta prolongació destructora. Inclús, sembla que hi ha alguna llegenda de la dreta milagrera que pronostica quaranta anys (o cent anys!) de govern al partit que concloga l’arribada del passeig a la mar. Ailas! Són els residus nostàlgics del pensament franquista actualitzat, és a dir, el de tota la vida. Aquesta dreta mitológica de Terra Mítica, quan es tracta d’omplir-se la butxaca junta pronòstics i superstició, negoci i predestinació, com explicava Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
En aquest cas, s’hi podria aplicar allò de Sartre sobre que «l’infern són els pròxims» (gratacels). Aquest barri històric de pescadors i mariners, el Cabanyal-Canyamelar, que ha conservat les seues cases de planta baixa, és un patrimoni de la humanitat, però és un entrebanc per a l’especulació i el negoci del sòl d’empreses immobiliàries i constructores de la prolongació destructiva.
La cimentació de l’horta és cada volta més imparable, acompanyada del silenci de les institucions que s’hi mouen al voltant de la dreta i li donen suport. A més del silenci dels intel·lectuals del PP i d’UV que podrien obrir la boca, però podrien veure restringides les seues remuneracions econòmiques per servir al poder de torn. Concretament em referesc als membres del consell de redacció de la revista Debats, els panxa- contents que callen davant el tancament de la IVEI (Institut Valencia d’Estudis i Investigació), o el CVC, els que callen davant la desfeta de l’horta, davant la destrucció de la ciutat, davant els dèficits pressupostaris i democràtics d’aquest Govern en cultura, educació i ciència, dels qual en certa manera en són còmplices. Els intel·lectuals del PP!
Trist paper, trista funció i trist ofici tornar-se corifeus d’un poder que destrossa els ecosistemes més valuosos del nostre país, manté les desigualtats socials, augmenta els privilegis dels més rics, continua les privatitzacions a l’escola, a les empreses i a la universitat, reprimeix les llibertats i colpeja els dissidents com observarme recentment a la Universitat Autónoma de Barcelona, com no s’havia vist des fa alguns anys. Vicis privats i publics dels fills del franquisme que s’han tornat mamporreros d’un sistema neoliberal que necessita cimentar l’horta i els cervells, per convertir la gent en ramat domèstic i garantir els guanys suficients per continuar manant. Hui dia, si ens preguntaren què és la Il·lustració?, podríem respondre, una mica amb Kant, que és la capacitat de mantenir, il·limitadament, el simulacre del progrés i de la llibertat de mercat, a costa de la destrucció ecològica, el sosteniment de la majoria en la minoria d’edat i la perpetuació de les insensateses. Els mandataris polítics diuen ¡no protesteu, obeïu! Els intel·lectuals de la dreta diuen ¡no emprenyeu, enteneu-nos!
Només juntant les paraules i les accions serà prou per salvar el Cabanyal- Canyamelar de les urpes de la destrucció. Perquè, si parteixen el Cabanyal en dos trossos, ¿on fareu la processó de Setmana Santa?, on viurà la gent?, com traslladar a gent que està acostumada a viure-hi tota sa vida? Per què no destinen diners i recursos per a rehabilitar el barri en compte de destruir-lo? Possible resposta si les mobilitzacions no aturen els projectes de destrucció: les processons es faran —passejarem i viurem— sobre una mar de ciment i d’aigua podrida, envoltats de gratacels, maleint-nos a nosaltres i als déus per haver deixat que destrozaren les vides i el barri d’una gent que vol viure en pau; llavors les campanes tocarien a mort per nosaltres, per l’horta i per la mar convertida en un immens clavegueram, d’una ciutat més degradada, plena de contenidors de residus, d’unes casetes destrossades, d’unes despulles que fan l’èxit de la dreta perquè prolonguen la destrucció de les nostres vides fins a soterrar-nos en un mar de merda i d’ignominia.
Leave a Comment