Carles Dolç. La llotja del Cabanyal i altres cases (mirada urbana sobre un barri en perill de desaparició) El País-CV 04/02/1999
En la primera dècada del segle vint, en paral·lel a la línia blava del mar, s’alcà un edifici que serviria de llotja dels peixcadors. La població del Cabanyal se l’estima. Ocupa la penúltima illa abans de la platja. És una d’eixes illes rectangulars i llarguerudes que miren al Mediterrani, tan característiques de la trama urbanística del barri.
LA LLOTJA DEL CABANYAL I ALTRES CASES*
Carles Dolç
En la primera dècada del segle vint, en paral·lel a la línia blava del mar, s’alcà un edifici que serviria de llotja dels peixcadors. La població del Cabanyal se l’estima. Ocupa la penúltima illa abans de la platja. És una d’eixes illes rectangulars i llarguerudes que miren al Mediterrani, tan característiques de la trama urbanística del barri. Les façanes llargues de la Llotja donen al carrer d’Eugènia Viñes i a una plaça mal resolta que s’anomena dels Homes del Mar. Es tracta d’un edifici desconegut per a la resta de València però emblemàtic en la història recent del Cabanyal. Passejant per Eugènia Viñes pot passar desapercebut, però no si es veu des de l’altra cara, la de ponent, la que dóna a la Plaça, on té una façana més vistosa.
La Llotja fou promoguda per la Marina Auxiliant, una entitat que podríem considerar successora dels antics gremis. Amb l’avanç de la línia de costa cap a llevant (la posició del Port fa que s’acumule sorra en les platges del nord) el Cabanyal havia guanyat terreny al mar, el que va permetre pensar en la construcció de noves vies paral·leles a la trama longitudinal d’illes. Per a edificar-hi es va fer una concessió pública a la Marina Auxiliant, fent ús de la “Ley de Puertos” d’aleshores i d’una figura jurídica semblant al que huí coneixem com a dret de superfície.
La Llotja fou projectada pel mestre d’obres Joan Baptiste Gosálvez Navarro, el qual treballà molt activament durant dècades al Marítim (el seu fill Víctor estudiaria arquitectura i arribaria a degà del Col·legi d’Arquitectes de València). L’edifici es va inaugurar el 1909 i fins 1936 funcionà com a Llotja de peix, tot i que els seus avatars serien diversos. Conten que provisionalment feu d’hospital de ferits a la guerra del Marroc. Amb posterioritat a la Guerra d’Espanya derivaria a ser usat com a bloc d’habitatges, amb una esporàdica utilització per a les obres de conversió missionera en el context catolicista dels anys quaranta. Aquestes dades ens poden fer albirar el seu protagonisme en la història del Cabanyal i ens parlen de la versatilitat que permet l’edifici.
En realitat estava concebut per a ser llotja i magatzem de “efectos relacionados con la industria de la pesca”, però la seua distribució en departaments independents on cada peixcador guardava les seues eines, xàrcies, etc. va permetre una progressiva reconversió en vivendes, que és la seua utilització actual.
L’ARQUITECTURA DE LA LLOTJA
Es tracta d’un edifici de 100×25 metres de planta, constituït per dos cossos longitudinals, entre els quals hi ha un espai central cobert que estava destinat a les tasques comercials i que té accessos públics des de les façanes dels testers que tanquen l’edifici. Els cossos són de dues plantes i de dues navades, i cadascun integra vint departaments (amb plantes baixa i alta) iguals, més un departament central, lleugerament més ample, destinat a les oficines de la Marina Auxiliant. Fan un total de quaranta departaments, més els dos de les oficines, fàcilment reconvertits a vivendes, ja que tenen l’estructura tradicional de les cases del Cabanyal: cadascun ocupa, en planta baixa i alta, una superfície amb mitgeres llargues i la façana estreta.
Mirada des de fora, la Llotja ens mostra ofici i equilibri, mentre manté ocult un espai interior grandiós. Pels dos extrems entraven i treien el gènere; tres pous d’ullals, ara tapats, servien per a rentar el peix i obtindre aigua potable. L’espai és cobert per una teulada a dues aigües que està per damunt dels dos cossos, sostenint-se en encavallades suportades pel mur de càrrega interior de cada cos. Hi ha dues classes d’encavallades que van alternant-s’hi: unes, les principals, són de fusta i tirants de pletines metàl·liques, i les altres, en funció de trencallums, tenen els tirants de redons. L’espai que en resulta, llarg i alt, impacta per la seua força. És una nau pròpia de l’arquitectura industrial, però no és gens difícil imaginar alternatives d’ús a un lloc d’aquesta dignitat (experiències artístiques, jornades lúdiques, partides de trinquet, reunions…). Aquest magnífic espai no és apreciable des de l’exterior, cal accedir-hi per calibrar-lo i ser sorprès per les seues possibilitats. És així també l’experiència de l’altra Llotja de la ciutat, la dels Mercaders, que és dins quan impacta realment.
Els murs de càrrega de les seues façanes, amb un basament de pedra de Godella, s’executaren deixant la cara vista de les rajoles, una altra singularitat de l’edifici. Es tracta de façanes ritmades, d’execució senzilla, amb poc ornament. Les llargues estan composades amb una simetria general, en la qual queda destacat el departament central de les oficines amb el seu finestral de mig punt, i la simetria particular de cada casa o departament, en la qual hi ha simplement la porta en la planta baixa i un balcó en l’alta (a les façanes interiors és igual). Les testeres o laterals, que donen al sud i al nord, són més expressives degut al seu acroteri i per deixar entreveure el caràcter interior de la Llotja en integrar les grans portes, de doble altura i en arc de mig punt, per on accedia el peix. Ara bé, a la que dóna a la Plaça dels Homes del Mar, el departament central de les oficines presenta un parament sobreelevat amb certa formalització decó, on la rajola és adreçada i on s’hi va instal·lar un rellotge que ara es conserva guardat. Aquesta façana està pensada com a pròpia per a tancar una plaça o espai públic.
La qualitat d’execució de l’edifici es testificada pels detalls de la fàbrica de cara vista que unifiquen les quatre façanes (brancalades, cornisa…), les portes de fusta emmetxada de cada departament o les de ferro de les façanes testeres. No hi ha dubte que hi participaren bons artesans.
El conjunt de l’edifici es caracteritza per la seua racionalitat constructiva, la sobrietat, l’escàs protagonisme de l’ornamentació i per entroncar perfectament amb l’arquitectura i la trama urbana del Cabanyal. Ací rau també el seu interès.
LES ILLES I LES CASES DEL CABANYAL
La Llotja dels Peixcadors ocupa una illa ben representativa de la trama urbana del Cabanyal. En origen, encara fa poc més d’un segle, eren illes de barraques en filera on vivia la població del barri. Ara en diríem adossades. Les barraques es disposaven en perpendicular a la línia de la platja, una orientació geogràfica ben triada per la saviesa popular: era la vista al mar, el territori de treball dels seus pobladors, i permetia gaudir de la brisa marina, el vent dominant, en les estacions càlides.
Naturalment, ara no n’hi han barraques. Però subsisteix la traça que deixaren, les illes rectangulars que ocupaven i un sistema de parcel·les estretes de façana (algunes tenen l’ample d’una antiga mitja barraca, predominant les que tenen entre cinc i nou metres) i llargues de mitgera, amb l’orientació est-oest. Des de fa més de cent anys s’anaren reconstruïnt, es feren cases de murs de càrrega de rajola, bigueram de fusta i cobertes que són terrats o teulades. Moltes d’eixes cases reinterpretaven els estils cultes, la majoria estigueren fetes per bons mestres d’obres però en algunes, ja en el segle vint, intervingueren també arquitectes, tot i que en la construcció de moltíssimes participaren directament els seus futurs residents. Així naixerien cases d’estil eclèctic o historicistes, altres d’un creatiu modernisme valencià popular i, a partir dels anys trenta, unes poques són ja racionalistes. A més de les adreçades i pintades, apareixen construccions en cara vista, una tradició amb poca presència a València però que al Cabanyal és de qualitat apreciable. Una altra tradició ben personal és la de paraments de façana revestits amb taulells ceràmics al gust de cada època i propietari.
Després de 1950, una minoria d’aquelles cases s’enderrocaren i foren, de nou, substituïdes: apareixerien blocs en altura que desdibuixen en part el paisatge del barri, però que no han pogut eliminar ni la trama ni el predomini de volums de poca alçada. En els anys vuitanta vindria la catalogació i la protecció arquitectònica. I a principi dels noranta la declaració de Bé d’Interès Cultural. Ara, amb la proposta de prolongació del passeig de Blasco Ibáñez, se’n pot anar en orris.
Afectades per la prolongació, la Llotja i diverses cases situades als carrers de Sant Pere, dels Àngels, d’Escalante, d’Amparo Guillem, de J. Benlliure, del Progrés, del Pare Lluïs Navarro, de la Barraca, de la Reina o d’Eugènia Viñes són un valor patrimonial, encara que les vullguen desprotegir. I estan en ús. Com deia, a la Llotja, els departaments dels peixcadors es transformaren al llarg dels anys, particularment en la postguerra, en residència de famílies del barri. La Marina Auxiliant va funcionar fins fa poc i la Llotja és ara un bloc d’habitatges, amb un espai central que demana ser restaurat i reutilitzat. La gran majoria de les cases estan habitades, hi ha una ocupada per un bar, una altra per un alberg, algun estudi d’artista…
La geografia del Cabanyal i la vàlua del seu element humà han generat unes peculiaritats urbanes i arquitectòniques que no tenen recanvi. Assolar cases i trencar la delicadesa del teixit urbanístic seria una pèrdua per al nostre patrimoni.
*Article publicat a l’edició valenciana d’El Pais (4/2/1999).
Leave a Comment