J. V. Marqués. Associacions de veïns. Levante-emv. 18/10/1998
Durant dècades la dreta civilitzada i la que no ho és tant ha vingut atemorint el personal amb la suposta intolerància i estatisme de l’esquerra. El fantasma de la sustitució de la societat civil per l’Estat, o pels Ajuntaments, la burocràcia cega, l’autoritat excessiva, la indefensió del ciutadà davant el poder, la del pobre expropiat front a la Totpoderosa administració, la prepotència real i suposta dels socialistes, etcètera, han estat temes predilectes de la dreta. Pel contrari, aquesta proposava un cert protagonisme social: les empreses, les associacions, la iniciativa privada, el món divers i viu de la societat civil demanava passa contra la grisor burocràtica. Doncs, anaven de conya.
Associacions de veïns
JOSEP-VICENT MARQUÉS
Durant dècades la dreta civilitzada i la que no ho és tant ha vingut atemorint el personal amb la suposta intolerància i estatisme de l’esquerra. El fantasma de la sustitució de la societat civil per l’Estat, o pels Ajuntaments, la burocràcia cega, l’autoritat excessiva, la indefensió del ciutadà davant el poder, la del pobre expropiat front a la Totpoderosa administració, la prepotència real i suposta dels socialistes, etcètera, han estat temes predilectes de la dreta. Pel contrari, aquesta proposava un cert protagonisme social: les empreses, les associacions, la iniciativa privada, el món divers i viu de la societat civil demanava passa contra la grisor burocràtica. Doncs, anaven de conya.
A donya Rita Barberà no li agraden les associacions de veïns, s’estimaria més uns clubs de fans per barriada. No és que el PSOE es muiguera de gust amb el tema, però de tant en tant es dialogava i ni Ricard Pérez Ca-sado ni Clementina Ródenas varen reclamar mai l’aplaudiment a càrreg de la policia municipal o el silenci. L’actual alcaldessa s’ha permés, però, amenaçar i denun-ciar dirigents o representats veïnals sospitosos de manca d’entusiasme per la seu gestió, eixa cosa tan meravellosa per la que el Tercer Mil·lenni serà recordat entre els mil·lennis com el Mil·lenni de donya Rita. S’ha permés coartar la llibertat d’expresió de persones que empren els seus temps no en fer més hores llevant llocs de treball, ni mirant d’arribar a cap de mes amb una tranquil·litat econòmica producte de cantar un bingo, no en veure els instructius programes de Canal 9 o com la infatigable treballadora Lina Morgan, ja clònica més que clòwnica, es multiplica per dues, no en entregar-se als egoïstes plaers de la carn ni del peix torrat sinó en fer alguna cosa de profit pel veïnat i per la part de ciutat que tenen més a la vista (a la vista, no a la mà, que qui tira mà, posa mà o fa la mà amb la ciutat és altre tipus de pardal no xiulador). A donya Rita li molesta que hi haja gent que no es dedica a la tradicional queixa inoperant en la cua del xarcuter sobre la poca vergonya dels planificadors i gestors municipals. A donya Rita li molesta la societat civil perquè no és entusiasta amb la seua política de carregar-se els elements indentificatius de la ciutat o de apanyar-ho tot a posteriori com promet el bàrbar Arias Salgado a propòsit de les destrosses fetes a Contreras. Potser donya Rita pensa que quan ja no queden horta, alqueries, barraques, conjunts històrics, arqueologica industrial, es farà un museu amb les deixalles que donarà ingressos turístics a la ciutat. Potser donya Rita pensa que si s’enderroca el Micalet sempre quedaràn els micaletes de plàstic i porporina que venen a les botiguetes. Potser donya Rita pensa que quan s’haja fet irremeiable la destrucció de l’Albufe-ra, com que el Port serà innecessàriament i ruinosament gran, sempre es podrà tancar com a llac i posar-ne patos, encara que, no anem a ser ridículament tradicionalistes, no siguen els mateixos patos.
A donya Rita li molesta que el moviment veÏnal no capte intuitivament, automàticament, que ella ho sap tot i ho té previst tot i que li fasa presència crítica contestant a la seua agressió sobre el territori que governa i malbarata. Potser a la nit, quan s’adorm fatigada per la dura tasca de fer que València s’assemble a Zaragoza assemblant-se a Móstoles, li vinga al cap un malsomni: tenir protestes veïnals durant la visita al cementeri el dia de Tots Sants, molestos per tanta terra inútilment somoguda, alterats per tanta excavadora de cocient intel·lectual superior a la del planificador que l’haja fet comprar.
Leave a Comment